30 de Novembre de 2009

La dignitat de Catalunya no és l'Estatut

Crec que l’editorial conjunt dels diaris catalans de l’altre dia és positiu. Moltes vegades he repetit que mentre la nostra nació no sigui un país normal, un país que pugui administrar-se per si mateix, amb una llengua normalitzada que no sigui qüestionada, amb unes seleccions nacionals que puguin competir internacionalment sense problemes, un país que pugui administrar el 100% dels seus recursos i de la seva riquesa, que tingui presència en tots els organismes d’arreu del món com una nació normal; és a dir, un país que pugui decidir sobre tot allò que l’afecta sense interferències externes, cal que els mitjans de comunicació no facin només de mitjans de comunicació, els clubs de futbol no facin només de clubs de futbol, els centres excursionistes no facin només de centres excursionistes, les entitats no facin només d’entitats… cosa que també s’hauria de fer extensible en tots els àmbits: que els arquitectes no facin només d’arquitectes, que els advocats no facin només d’advocats, que els mestres no facin només de mestres i que els botiguers no facin només de botigues… per què? Doncs perquè el dia –a menys que aquest dia sigui l’endemà de la independència– que tots els catalans ens dediquem a desenvolupar només la nostra tasca professional, associativa, social… i prou, sense afegir-hi el plus necessari i imprescindible a hores d’ara favor de la llibertat del nostre país voldrà dir que ja ens haurem conformat amb la situació política en què ens toca viure, voldrà dir que ja ens va bé ser espanyols, o francesos, voldrà dir que haurem estat derrotats definitivament.

Per tant, benvingut sigui l’editorial dels diaris catalans en defensa de la dignitat de Catalunya, encara que sigui només per la reacció que ha provocat en la “caverna” politicomediàtica madrilenya, encara que sigui només per les pastilles per al mal de panxa que sens dubte aquests dies s’hauran hagut de prendre tots aquests hereus de la llopada franquista que continuen plenament actius en els mitjans de comunicació, els cercles d’opinió i la política espanyola, com si Franco encara no hagués mort; benvingut sigui l’editorial encara que sigui només per demostrar a tothom que Catalunya no es rendeix i que estem disposats a combatre pel nostre dret a ser. Ara bé, dit això, també hi vull afegir que em sembla molt d’esforç, molta fressa, per a una qüestió tan petita, tan devaluada, tan poc útil per als interessos de Catalunya.

Com va dir Joan Carretero en un acte recent, “l’Estatut és mort perquè ja va néixer mort”. No hi perdem més el temps, hi afegiria jo, i dediquem-nos a partir d’ara a treballar plegats a favor de fites més importants, més glorioses, més decisives: dediquem-nos a treballar plegats per la sobirania, per l’Estat propi, per la independència, perquè, si no ho fem així, ens tornarem a quedar amb les molles quan ja seria hora que aspiréssim a tenir el pa sencer, i Espanya ens tornarà a enredar. Alguns dels diaris que van assumir l’editorial conjunt de l’altre dia no ho van fer per defensar la “dignitat de Catalunya”, ho van fer perquè tenen clar que una sentència adversa del Constitucional envers l’Estatut donarà ales a l’independentisme, un independentisme que, com es va palesar en l’acte del Fòrum de Barcelona de diumenge passat amb 3.500 assistents, ja ha aixecat el vol. Per a aquests rotatius als quals faig referència sempre serà millor un Estatut ja devaluat, ja inútil, ja retallat… abans que contemplar com l’independentisme esdevé majoritari a Catalunya en els propers anys, amb l’ajut d’un TC impresentable i d’una Espanya que encara té més de franquista que de demòcratica.

És a dir, que la dignitat de Catalunya va molt més enllà de l’Estatut, un Estatut que ara és molt més espanyol que català. La nació catalana no necessita un altre Estatut, no necessita un altre pacte amb Espanya, necessita alliberar-se’n, necessitem la nostra Constitució Nacional Catalana. En aquest sentit, hem de celebrar que fa pocs dies aparegués la notícia que Reagrupament ha encarregat a un equip de juristes la redacció d’una proposta de carta magna per a Catalunya. Ja el Partit Republicà Català, a través de diferents actes, ha commemorat els darrers anys l’aniversari de la redacció de la que va ser coneguda com la Constitució Catalana de l’Havana (30 setembre – 2 d’octubre del 1928). Ja llavors, Francesc Macià, Ventura Gassol, Josep Conangla i tots els patriotes catalans reunits a la capital cubana tenien clar que Catalunya no necessitava un Estatut, no necessitava trobar l’encaix a Espanya, necessitava una Constitució per a una futura Catalunya independent. Seguim doncs ara el seu exemple.