29 de Setembre de 2008

La CE avala el model lingüístic català, però...

Fa pocs dies es va fer pública la notícia que el comissari europeu de Multilingüisme, el romanès Leonard Orban, va elogiar el model lingüístic de Catalunya i va treure importància a les campanyes interessades i intoxicadores d’aquells que s’inventen una persecució del castellà a casa nostra. És a dir, que la Comissió Europea ha deixat clar que el model de normalització lingüística a Catalunya funciona a la perfecció i que, per tant, les màximes institucions europees l’avalen.

Sens dubte, es tracta d’una bona notícia per als defensors del català. No obstant això, alguns comentaris del senyor Orban no deixen de despertar algunes inquietuds sobre el que ell entén com un “bon model lingüístic”.  Per exemple, quan cita com alguns romanesos residents a Catalunya li han explicat que estan impressionats per la capacitat de molts catalans de canviar d’una llengua a l’altra (s’entén del català al castellà) sense “cap dificultat” i sense ni tan sols “adonar-se’n” que ho estan fent quan els seus interlocutors no són catalanoparlants. La pregunta que hauríem de fer a aquests romanesos que “tan bé ens deixen” és si quan ells vivien a Romania feien el mateix amb els que no parlaven la seva llengua o si, com farien els ciutadans de la pràctica totalitat dels estats del món, es mantenien fidels al seu idioma i esperaven que fos l’interlocutor nouvingut el que se’ls adrecés en romanès, com seria lògic. I, a partir d’aquí, podríem estendre aquest cas a altres realitats nacionals. Quants francesos residents en el seu estat trobaríem que abandonessin el francès quan els seus interlocutors els parlessin en una altra llengua?, quants italians trobaríem que bandegessin l’italià quan els seus interlocutors se’ls adrecessin en un altre idioma?… quants madrilenys trobem que deixin de parlar castellà a la seva capital quan algun individu nou resident els parla en una altra llengua?… i que consti que no estic parlant de turistes. Doncs bé, la resposta a les preguntes anteriors i en tots els casos és concloent i només té tres lletres: “cap.”

Conseqüentment,  la qüestió central seria: per què es considera “exemplar” que un català renunciï a la seva llengua quan l’interlocutor presumiblement no l’entén o no el parla, i no s’exigeix la mateixa “exemplaritat” en el cas dels francesos, italians, alemanys, espanyols…? Si és bo per a Catalunya, també hauria de ser bo per a tots els altres, no? Doncs no. Tornem a ensopegar amb la mateixa pedra: els catalans sempre hem de demostrar coses que els altres ni tan sols es plantegen. Per què? Doncs perquè els altres tenen un Estat propi al darrere i nosaltres no. No estem parlant de llengües, ni de drets lingüístics, ni d’altres romanços, estem parlant de poder polític. A veure qui és el savi de la Unió Europea que dirà a un ciutadà de París que deixi de parlar en francès a un romanès que acaba d’intal·lar-s’hi per intentar trobar-hi feina. Bé prou que s’espavilarà el pobre romanès a aprendre francès ben aviat si no vol morir-se de gana.

Ja em perdonareu, però si jo he de triar entre rebre les felicitacions de la CE i tenir una llengua pròpia que està en vies d’extinció o ser recriminat pels savis europeus però que el català gaudeixi d’una salut de ferro i que tothom que visqui a Catalunya l’hagi de saber per poder-hi viure amb normalitat, jo trio la segona opció. Total, per moltes felicitacions que rebem, els anticatalans continuaran la sevacroada contra la llengua pròpia de Catalunya. Diumenge passat a la plaça de Sant Jaume n’eren prop de 4.000 (tot i que vinguts d’arreu d’Espanya) i segur que els era ben igual que la CE hagués beneït la política lingüística catalana; ells no pararan fins que el català hagi desaparegut de Catalunya. Presumeixen de demòcrates, però si realment ho fossin no voldrien defensar els privilegis d’una llengua (la castellana) que si avui té l’estatuts que té als Països Catalans no és gràcies precisament a la democràcia sinó als règims dictatorials i totalitaris de què hem estat víctimes els catalans en els últims segles. És molt còmode aconseguir uns beneficis a cop de garrot per, després, quan presumiblement s’acaba el garrot, dir que aquests beneficis s’han de respectar perquè cal defensar la llibertat i la democràcia. Doncs no, si realment creguessin en la llibertat i la democràcia, els defensors del castellà haurien d’acceptar que la seva llengua retornés als nivells d’ús i de coneixement que tindria avui a Catalunya si no hi haguessin hagut, per la seva part, dictadures, exilis, prohibicions, sancions, empresonaments i fins i tot intents de genocidi cultural i lingüístic pel mig contra el poble català.