02 de Juliol de 2009

Joan Solà intervé al Parlament

El passat 1 de juliol, el que probablement és el millor lingüista català després de Joan Coromines va intervenir al Parlament de Catalunya. Joan Solà, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009, va dir a ses senyories allò que tothom constata al carrer: ni la llengua ni el país no se’n sortiran si políticament algú no planta cara. Davant de tots els diputats, excepte els de Ciutadans, ja que suposo que aquest tema no els interessa i prefereixen continuar amb la seva intoxicació demagògica i genocida contra els drets i la identitat d’aquest poble, Solà va dir que ja n’hi ha prou de campanyes voluntaristes per part de l’administració de l’estil del “Dóna corda al català” o el “Depèn de tu” i va recordar que el que necessita la llengua catalana és una voluntat política real per dotar-la d’un estatus que l’equipari en drets a la situació que tenen les llengües amb un Estat al darrere.

Joan Solà va deixar clar a la cambra catalana que la mala salut del català és conseqüencia de la situació política de Catalunya i va atribuir la reculada de la llengua al fet que el poble català està “subordinat a un altre”. Així mateix, va encoratjar els parlamentaris a fer un pas endavant i a defensar aferrissadament la llengua pròpia de Catalunya. I hi va afegir: “Els polítics s’han de demanar si volen que siguem un país normal o no.”

En la intervenció de Solà, però, les crítiques més dures se les van emportar els que des de Catalunya orquestren campanyes per denunciar una presumpta persecució del castellà amb l’objectiu d’obtenir-ne rèdits polítics, als quals va qualificar de “cínics” i d’“enemics del poble”. I va acusar Espanya de no tenir voluntat d’acceptar un model d’estat divers. Així mateix, va dir que els enemics del català ho tenen molt fàcil a l’hora d’atacar la llengua i la identitat catalanes perquè no comporta cap risc “llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no disposen dels poderosos mecanismes de les lleis o de l’exèrcit”, els quals sí que tenen a favor seu els espanyols o els francesos. Joan Solà va culminar la seva intervenció amb aquesta contundent afirmació: “Aquest poble i aquesta llengua no poden ni volen sentir-se ni un minut més inferiors a cap altres”, unes paraules que sintetitzaven el que havia dit poc abans, en el sentit que era imprescindible i urgent modificar les regles de relació amb Espanya, ja que la negociació de l’Estatut i del finançament havien fet aflorar entre les catalanes i els catalans una sensació de subordinació i de dependència com a poble.

La presència d’aquest prestigiós lingüista al Parlament es va fer en virtut del que disposa l’article 178 del reglament de la cambra, segons el qual es pot convidar una personalitat notable per la seva significació institucional, política, social, científica o cultural a intervenir-hi. I jo crec que calia després de la interpretació triomfalista que ha fet el govern català de les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2008, que s’ha resumit amb el desafortunat titular: “El català resisteix molt positivament l’onada migratòria”, producte d’una afirmació feta per un senyor que cobra de l’administració per defensar la llengua i que suposo que ha de justificar el seu sou. La realitat, però, és que el català recula en la majoria de fronts oberts i que en els darrers cinc anys el percentatge de ciutadans de Catalunya que tenen el català com a llengua “habitual” ha passat del 46% al 35,5%. Si algú pot fer una lectura positiva d’aquesta contundent dada, que m’ho expliqui.

Com va dir Joan Solà al Parlament, ens caldria “una situació lingüística semblant a la de Suïssa, Bègica o el Canadà”, en què cada llengua és totalment sobirana al seu territori; però com que Espanya –i això ja ho dic jo– no és ni com Suïssa, ni com Bèlgica, ni com el Canadà i com que, a més, sentint les opinions d’alguns presumptes defensors del castellà sembla que Franco encara continuï viu al Palació del Pardo, jo ja apostaria directament per la independència com a única via per impedir que el català s’extingeixi.

Joan Solà va rebre un calorós aplaudiment dels diputats presents a la cambra posats dempeus –no unànime perquè els del PP van restar als seus escons com si haguessin sentit ploure–. De tota manera, estic convençut que Solà, més que aplaudiments, el que voldria ara són fets. Amb aplaudiments però amb polítiques covardes no evitarem que una llengua mil·lenària que ha resistit règims dictatorials i totalitaris no se’ns quedi als dits en plena “democràcia”, diuen…