18 de Novembre de 2008

Internacionalment febles

Generalment el que sol publicar la premsa catalana i espanyola sobre l’independentisme no em provoca ni fred ni calor. Els independentistes mai no hem tingut els mitjans de comunicació a favor i el més normal és que ens hi trobem articles i informacions en contra: “El País”, “El Periódico”, “La Vanguardia”… –i ja no parlem de determinades ràdios i televisions– són exemples de mitjans que sempre que han pogut en la nostra història recent han apostat per combatre l’independentisme i per defensar aferrissadament el marc juridicopolític espanyol vigent. De fet és lògic, l’independentisme català mai ha disposat de prou mitjans econòmics ni de prou suports per muntar, com sí que han fet les organitzacions d’obediència espanyola, grups de poder mediàtics que actuessin com a caixa de ressonància de les nostres propostes.

Al final he arribat a la conclusió que, com més ens critiquen els mitjans de comunicació espanyols, més bé vol dir que anem. És a dir, com més acarnissats, com més brutals, com més demencials són els atacs dels “mass media” hispànics com “El Mundo”, “Abc”, “El País”, la COPE, la SER, Telemadrid, etc. més mal vol dir que els fem, els independentistes. En canvi, desconfiem quan aquesta premsa aplaudeix alguna decisió del poble català, quan aquests mitjans reconeixen les virtuts d’algun representant polític nostrat o la decisió política d’algun dels nostres partits, perquè, sens dubte, això voldrà dir que ens equivoquem, que anem malament i que ens allunyem del camí a seguir, voldrà dir que Espanya és més a prop de la victòria.

Dit això, sí que hi vull afegir que, en canvi, sí que em preocupa l’opinió que a Europa i que a la resta del món tinguin de nosaltres. Que Espanya ens digui el nom del porc és normal; és l’Estat contra el qual ens enfrontem, el que ens té segrestades les nostres llibertats, aquell que hem de derrotar per poder ser algun dia una nació normal. Per tant, sempre tindrem la seva premsa en contra. Ara bé, quan mitjans com “The Economist” ofereixen una informació totalment deformada de la nostra història recent, això vol dir que alguna cosa falla, vol dir que som internacionalment febles. I aquesta és una de les nostres assignatures pendents des de fa molts anys. Sense aliats internacionals mai no serem independents –la democràcia i el dret internacional són coses relatives, interpretables… el que compten són els padrins, ja s’ha vist recentment– i això Espanya ho sap i centrarà tots els seus esforços a impedir que Catalunya en tingui, d’aliats. Ja veiem com ha actuat la diplomàcia espanyola en casos com els de les seleccions esportives catalanes. Doncs bé, en qualsevol camp en què Catalunya pugui sortir-se’n internacionalment actuaran de la mateixa manera, tinguem-ho clar.

No pot ser que quan algun mitjà de comunicació dels Estats Units o d’Anglaterra necessiti informació de Catalunya per fer un reportatge acudeixi a les fonts precisament dels enemics de Catalunya, a les agències informatives espanyoles, als mitjans de comunicació espanyols o directament a presumptes intel·lectuals i periodistes anticatalans com massa sovint passa ara. No pot ser que quan en algun país es publiquen pamflets anticatalans d’inspiració espanyolista i a voltes neofranquista la reacció del govern català sigui tèbia o inexistent. No pot ser que les delegacions catalanes a l’exterior serveixin per col·locar parents, amics i coneguts i no per internacionalitzar la causa catalana i buscar aliats favorables a la nostra llibertat nacional. Els espanyols tenen tot un aparell diplomàtic i consular treballant a favor seu i en contra nostra. Els catalans l’hem de crear urgentment perquè la batalla de la independència també –i sobretot– s’ha de guanyar a l’exterior: teixim una xarxa de suport internacional, creem una agència de notícies pròpia d’abast mundial que expliqui què és Catalunya al món, manifestem-nos davant els organismes internacionals, creem “lobbys” de poder catalans arreu del planeta. Aquest és el repte.