12 de Gener de 2010

Estatut o independència

No és cap notícia extraordinària constatar, una vegada més, que les coses es veuen de manera diferent a Catalunya i a Espanya. És a dir, que les anàlisis polítiques que es fan a l’Estat espanyol, sobretot les pròpies de la caverna mediàtica més espanyolista, però també les realitzades pels espanyols que van de “progrés”, solen ser fetes sota uns paràmetres bastant diferents de les que realitzem a Catalunya. Això s’ha tornat a demostrar en el tema del nou Estatut. A Espanya, en la majoria de fòrums politicomediàtics, l’Estatut català situa Catalunya pràcticament a les portes de la independència; és a dir, que la disjuntiva és Estatut o Constitució Espanyola, mentre que a casa nostra el debat està situat en una fase ben diferent: Estatut o independència.

En els cercles espanyolistes de la capital de l’Estat es posen les mans al cap quan la pràctica totalitat dels diaris catalans –alguns de bona fe, però altres amb tota la mala intenció del món– fan un editorial conjunt en defensa de l’Estatut o quan Montilla envia una carta a dues-centes entitats en agraïment al seu suport a la carta catalana i per demanar que continuïn alerta que la feina encara no està feta i que possiblement caldrà tornar a defensar l’Estatut. Als espanyols els sembla que Montilla s’ha tornat boig o el que per a ells és pràcticament el mateix: s’ha transformat en un perillós independentista. No cal oblidar que per a una majoria d’espanyols la classe política i mediàtica catalana té segrestada la voluntat popular sota un règim totalitari en què es persegueix tothom que no sigui “nacionalista” i que no parli català; és a dir, la immensa majoria de residents a Catalunya, que se senten espanyols, ja que l’independentisme continua sent cosa de quatre gats radicalitzats i subvencionats per l’administració catalana i que no representen ningú.

Doncs res més lluny de la realitat, ni aquest panorama que pinta l’espanyolisme té res a veure amb la realitat ni Montilla ha estat mai independentista. La seva defensa de l’Estatut és producte del que ja he dit abans: mentre que el debat a Espanya és Estatut o Constitució, el debat a Catalunya és Estatut o independència. Això, Montilla i el PSC ho saben i s’agafen desesperadament a la carta de l’Estatut com a últim recurs per impedir que, després de la sentència del TC, una majoria de catalans opti per la via independentista com a única sortida a l’actual atzucac polític en què està situada la nostra nació.

Els socialistes catalans poden minimitzar i intentar ridiculitzar tant com vulguin la participació en les consultes locals sobre la independència del 13-D, poden menysprear totes les enquestes que indiquen un clar augment de l’independentisme a Catalunya, que, segons alguns dels estudis, podria ser fins i tot majoritari en un referèndum d’autodeterminació, però tenen ben clar que, si això del nou Estatut no surt bé, poden acabar amb l’aigua al coll en les pròximes eleccions, en les quals no tan sols estarà en joc qui governa la Generalitat sinó la superació del marc autonòmic i la proclamació de la independència.

L’independentisme català, per encerts propis o per errors dels altres, ha aconseguit fixar el dret a la independència en el centre del debat polític a Catalunya, un debat que situa el PSC en el pitjor escenari possible per a ells: al costat del PP i de Ciudadanos. O algú es pensa que és casualitat que un partit com el socialista, que en el seu moment mai no havia considerat una prioritat la reforma de l’Estatut i que va intentar minimitzar-la i reduir-la tant com va poder, ara s’hagi erigit en el màxim defensor de la carta catalana? Ho fa no perquè l’importi en absolut que Catalunya assoleixi el màxim autogovern, ja que el seu projecte és nacionalment espanyol i la seva primera prioritat és el PSOE, ho fa tan sols perquè la defensa de l’Estatut és l’únic que li permet marcar distàncies amb el PP, un PP amb el qual van de bracet a l’hora d’oposar-se a les consultes sobre la independència, a l’hora de combatre el dret a l’autodeterminació de Catalunya i a l’hora de defensar una Constitució Espanyola que és hereva del franquisme i que està feta contra els Països Catalans.

Com tampoc no és casualitat que ara a corre-cuita a Madrid s’hagin afanyat a enllestir aquest serial inacabable del traspàs de rodalies –una altra enganyifa–, tornin a parlar de la incorporació de la Generalitat i de les institucions catalanes en el futur ens gestor de l’aeroport del Prat –sempre, però, amb majoria decisòria espanyola– o fins i tot comencin a valorar un futur traspàs de la xarxa regional de ferrocarrils –que tal com ha anat en el cas de rodalies pot trigar uns quants anys–. Això tan sols obeeix a un intent desesperat del PSC, a través del govern del PSOE, per intentar demostrar als ciutadans de Catalunya que això de l’autonomia encara funciona i que la resta són “falses dreceres”.

Les opcions unionistes que es presentaran a les pròximes eleccions al Parlament, per tant, faran tot el possible per centrar el debat en la crisi, en els traspassos de competències, en l’esquifit nou finançament, que tornaran a intentar-nos vendre com si fos quelcom fantàstic i extraordinari, etc. i ho faran a la desesperada, perquè saben que per a un nombre cada vegada més important de catalans l’eix central del debat polític serà independència sí, independència no; Espanya o Catalunya; Estatut o independència. No us equivoqueu, no són “falses dreceres” és el camí cap a la llibertat.