07 de Gener de 2009

Espanya ens continuarà robant

No és la meva intenció fer una anàlisi del nou sistema de finançament que ha proposat el senyor Solbes en data 30 de desembre del 2008 en aquest article, entre altres coses perquè ni els mateixos experts saben quins seran els seus resultats i quants diners suposarà de més per als, a hores d’ara, eixuts comptes del govern de la Generalitat. Però d’una cosa sí que podem estar tots segurs: Espanya ens continuarà robant o, dit d’una manera encara més clara, una part molt significativa de la riquesa creada amb l’esforç del treball de les catalanes i els catalans continuarà servint per finançar la majoria de comunitats autònomes espanyoles amb l’excusa de la mal anomenada “solidaritat”, que no és res més que un atracament sota l’empara legal. Diuen els presidents autonòmics acostumats a parar la mà, que no pot haver-hi “espanyols de primera i espanyols de segona” en aquesta Espanya constitucional que tan bon negoci representa per a les seves macroestructures autonòmiques amb xifres rècord de funcionaris i treballadors a càrrec de les seves administracions, però els ciutadans dels Països Catalans fa molt temps que som espanyols “a la força” de segona, de tercera i de quarta divisió. I ara, malgrat rebre alguns milions d’euros més, gràcies als aprenents de malabaristes de números dels senyors Solbes i Zapatero,  la situació continuarà essent així: els que fins ara cobraven, continuaran cobrant i els que fins ara pagàvem continuarem pagant.

El criteri de la “solidaritat” des del punt de vista espanyol és pervers, ja que castiga aquells que més treballen, aquells que més s’esforcen i els condemna a viure amb serveis, infraestrucutures, etc. de país tercermundista. Aquest procés, a mitjà termini pot portar una societat dinàmica i emprenedora com la catalana al col·lapse i a hores d’ara alguns ja comencem a pensar que aquest pot ser l’objectiu final del govern espanyol, independentment del partit que hi mani, per frenar les expectatives sobiranistes cada cop més arrelades entre els ciutadans del nostre país: fer que Catalunya econòmicament no se’n surti, que cada cop depengui més de la “bona fe” dels mandataris de l’Estat espanyol per subsistir. No ens enganyem, el millor sistema de finançament seria aquell que fes que cada territori gastés en funció del que recapta. Catalunya hauria de pagar a l’Estat segons els serveis que aquest Estat ofereix en territori català, que cada cop haurien de ser menys a mesura que l’Estat “autonòmic” s’anés desenvolupant. Ara, en canvi, els diners dels catalans serveixen per finançar interessos espanyols; serveixen per crear infraestructures no pas a Catalunya sinó en terres espanyoles; serveixen per oferir millors serveis no pas als ciutadans de Catalunya sinó als que viuen en qualsevol comunitat autònoma espanyola.

Fa pocs dies el diari “Avui” publicava un reportatge sobre el denominat finançament autonòmic centrat concretament en l’apartat de l’“anivellament”, o la manera “màgica” que té l’Estat espanyol per fer que els territoris que estan al capdamunt en recursos per habitant abans de fer la seva “aportació a la solidaritat” acabin a la cua després de ser “anivellats” per aquest govern espanyol “amic” que tan “estima” la Catalunya “optimista”. Doncs bé, només mirant els colors del mapa que acompanya el treball periodístic et pots fer una idea de com funciona això del finançament territorial versió espanyola: els Països Catalans financen tota la resta, amb l’excepció de Madrid (per l’efecte capitalitat, que no té res a veure amb l’espoli fiscal) i les Canàries i Múrcia (que ja són a la cua abans i després de l’anivellament). Catalunya, per exemple, baixa del tercer a l’onzè lloc de la llista en recursos per habitant després de passar per l’“anivellament” de l’Estat. I, junt amb el País Valencià i les Illes Balears, estan per sota de la mitjana estatal (2.246 euros) en recursos per habitant: Catalunya (2.120), el País Valencià (2.020) i les Illes Balears (1.800). Comunitats com Castella i Lleó (2.668), Extremadura (2.803), Aragó (2.610), Cantàbria (2.624) o la Rioja (2.668) estan clarament per sobre d’aquesta mitjana estatal. Queda clar que a alguns els surt molt a compte ser espanyols i, sobretot, fer tot el possible perquè catalans, valencians i balears ho continuïn sent perquè segueixin finançant l’invent.

Doncs bé, difícilment el nou sistema de finançament canviarà res de tot això i respectarà, com reclama el nou Estatut el principi d’ordinalitat; és a dir, que Catalunya no perdi posicions un cop fet l’anivellament. Sigui com sigui, Espanya continua sent un molt mal negoci per als catalans. En conseqüència, la independència a hores d’ara ja no és una qüestió romàntica o idealista, és una urgent necessitat des d’un punt de vista econòmic perquè, si no, anem de dret al precipici.