01 de Juliol de 2008

Encara que guanyi no és la meva selecció

Aquests dies m’he trobat uns quants amics patriotes catalans, sorpresos i indignats per les celebracions que han organitzat els seguidors d’Espanya pels carrers de Catalunya arran del triomf de la seva “selección”. S’estranyaven que jo no compartís el seu astorament, però jo els contestava si havien oblidat que vivim en un país ocupat, en una nació colonitzada,  precisament per Espanya dels Pirineus cap a avall. Llavors, qui es pot sorprendre que quan els seus futbolistes guanyen l’Eurocopa milers de persones surtin al carrer a celebar-ho? Evidentment que això em molesta, però no em sorprèn. També em molesta que Espanya persegueixi la nostra llengua, que ens robi els nostres diners, que ens faci viure amb infraestructures tercermundistes o que ens negui dres democràtics bàsics com el de decidir, i la resposta a tot això no és la indignació (només), sinó treballar políticament perquè aquesta agressió espanyola permanent desaparegui, i en això estem.

De tota manera, vaig dir als meus companys sobiranistes que sempre queden raons per a l’optimisme. Conec un comercial català d’una potent empresa que aquests dies ha estat voltat per mig Espanya per raons professionals que l’altre dia em comentava,  en tornar, que aquestes setmanes s’havia adonat, arran de l’Eurocopa, de les diferències de catalans i bascos respecte als espanyols. “És impressionant”, em deia, “he estat a Madrid, Valladolid, Sevilla i Múrcia i hi havia un munt de banderes espanyoles als balcons i la gent pel carrer només parlava d’això. En canvi, quan vaig ser a Bilbao amb prou feines en veies cap, de bandera, i aquests dies per Barcelona i Girona, en veies alguna en algun balcó però para de comptar. Testimonial.” A això hi podem afegir les diferències en els nivells d’audiència del seguiment dels partits de “la roja” a Catalunya i a Espanya, a part que cal tenir en compte que els que volíem que perdessin també vam seguir els partits. No obstant això, va sortir molta gent al carrer, i què? També en surten quan guanya el Madrid la lliga. Res a veure si ho comparem amb les riuades de catalans que omplen carrers i places quan qui guanya la lliga o la Champions és el Barça. Per cert, la premsa internacional ha destacat precisament que la celebració de la victòria de la selecció espanyola de futbol encara continua tenint l’assignatura pendent de Catalunya i el País Basc. En aquest cas els mitjans de comunicació internacionals ens han fet un favor. Ja tocava.

A veure, jo trobo del tot normal que els espanyols, com els italians, els russos o els holandesos celebrin les victòries de les seves seleccions. És totalment legítim. El problema és que a Catalunya, quan guanya Espanya, això té un component afegit: l’anticatalanisme, la voluntat d’humiliar Catalunya, d’insultar-la, de demostrar-li que no és un país lliure i que Espanya continua guanyant la guerra. Per això es cremen senyeres, s’insulta els catalanoparlants,  es rebenten alguns locals catalanistes, s’agredeixen persones que no tenen ganes d’entonar el “viva España!” o es crida “Puta Cataluña!”. En conseqüència, comprendreu que aquesta no pugui ser mai la meva selecció, gunyi el que guanyi. Perquè la “selección” no té res a veure ni amb la meva identitat, ni amb la meva llengua, ni amb la història del meu país… “la roja”, en canvi, representa tot allò contra el qual jo lluito: l’imperialisme espanyol. És la selecció dels franquistes, dels “fatxes”, dels colonitzadors lingüístics, d’en Jiménez Losantos, de la Rosa Díez, de tots aquells que neguen la llibertat al meu país… és la selecció dels que ens impedeixen tenir selecció pròpia. Ja està tot dit. No us heu preguntat mai per què els esportistes andalusos o asturians que representen Espanya no tenen cap probema per lluir la bandera de la seva comunitat autònoma en les celebracions i que en canvi els catalans i els bascos mai gosin treure la del seu país?, quina seria la reacció de l’opinió pública espanyola?, per què no és notícia que Sergio Ramos cridi “viva España!” i que en canvi tots els mitjans informin que en Xavi Hernández ho va fer? Doncs perquè encara som una colònia espanyola, i som tractats com a tals. En fi, que els aprofiti i fins d’aquí a 44 anys, quan ja serem un poble lliure.

De tota manera, encara espero que algun dels intel·lectuals espanyols que sempre critiquen els catalans perquè destinem tants esforços a temes que “no interessen els ciutadans”, entre els quals hi ha el de les seleccions catalanes, digui alguna cosa respecte al munt de diners, temps i programes de ràdio i televisió que s’han destinat a l’Eurocopa i a la selecció espanyola de futbol. O és que a Espanya ja no hi ha problemes d’habitatge, d’hipoteques, de sanitat, d’atur… Sigui com sigui: visca la selecció catalana!, encara que sigui la de bitlles o la d’hoquei (de moment).