15 de Setembre de 2008

Els socialistes, contra els drets dels pobles

Sens dubte, la recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol que prohibeix al lehendakari Juan José Ibarretxe la celebració de la consulta basca deu haver causat una gran satisfacció entre els socialistes espanyols. Aquesta resolució era previsible si tenim en compte que la Constitució Espanyola és filla del franquisme i que, per tant, té importants dèficits democràtics. De tota manera, cal tenir en compte dues coses: la primera, que si l’Estat espanyol tanca les vies democràtiques i pacífiques cap a la independència i nega un principi democràtic fonamental i reconegut per la legalitat internacional com és l’exercici del dret a l’autodeterminació, indirectament està alimentant i legitimant alternatives violentes i armades. El que queda clar és que l’independentisme basc no desapareixerà perquè Espanya negui l’evidència de la seva existència. És a dir, que si els tanquen un camí, en buscaran una altra.
Segonament, la negativa del TC evidencia també el que ja he dit altres vegades: que el PP i el PSOE s’entenen a la perfecció a l’hora de defensar el seu model d’estat, a l’hora de defensar Espanya. S’avenen plenament quan es tracta d’il·legalitzar partits, de tancar diaris, d’aprovar lleis antiterroristes, de fer fronts comuns contra els sobiranistes bascos i catalans, de negar la pràctica de la tortura i defensar els torturadors, d’impedir el dret de decidir a Catalunya i el País Basc… i que, per tant, per als catalans han de tenir la mateixa consideració els uns i els altres; no hi ha partits espanyols més bons o més dolents, només hi ha partits espanyols que vetllen pels interessos d’Espanya i menyspreen els de Catalunya. I s’equivoquen els partits catalans que tenen la intenció de pactar-hi, perquè d’aquests acords mai no en sortirà res de bo per a Catalunya.

D’aquesta comunió d’interessos entre socialistes i populars també n’hem tingut una mostra en aquesta Diada a Catalunya pel que fa a la commemoració del centenari de la creació de la bandera estelada. La proposta de penjar la bandera independentista en més d’un centenar (crec que van ser 122) d’ajuntaments catalans ha provocat urticària a més d’un càrrec local del PSC –i per descomptat del PP, però aquests no s’amaguen sota una falsa pàtina catalanista com els altres–, ja que una cosa és “oblidar-se” de penjar l’espanyola un Onze de Setembre per acontentar algun soci de govern, i una altra és afegir-se a retre honors a l’estelada, un fet inasumible per a un partit que, malgrat tota la comèdia que puguin fer, continua essent la franquícia del PSOE a Catalunya. Per molt que diguin els socialistes, l’estelada ahir i avui continua essent un simbol de llibertat, mentre que la bandera espanyola que ells tan defensen encarà és sinònim de repressió, de prohibició, de persecució i de negació de drets fonamentals. I si l’una no representa tot el poble català, com algun càrrec del PSC ha dit, l’altra encara menys.

Sé que un recent article meu publicat a la premsa escrita i titulat “El PSC, l’enemic nacional a batre” no ha caigut gens bé entre alguns socialistes que es consideren “catalanistes”. Doncs bé, avui aprofito per ratificar-me en aquesta tesi: amb alguna petita excepció individual, els socialistes catalans són el principal enemic nacional de tots aquells catalans que volem una Catalunya nacionalment lliure i plena, o, el que és el mateix: una Catalunya que sigui un país normal, amb Estat propi, amb bandera a la Unió Europea i a les Nacions Unides, amb seleccions esportives pròpies i amb una llengua reconeguda arreu; una Catalunya que disposi de la totalitat dels seus recursos econòmics i que pugui decidir amb total sobirania sobre tot allò que afecta el seu territori sense haver de demanar permís a ningú. Una Catalunya que, evidentent, no té res a veure amb la que volen socialistes i populars, però que és la nació que defensem des del Partit Republicà Català.