17 de Novembre de 2009

El país de les institucions de fireta

A vegades, hi ha “ànimes sensibles” que es queixen i fan grans escarafalls quan algun líder independentista qüestiona la importància de les nostres institucions i el pes real que tenen aquí i a fora. Però la realitat és la que és i, avui, les institucions catalanes, per molt que alguns ens vulguin enganyar, no deixen de ser uns ens de rang “regional” i encara ho són més quan els qui les ocupen també són polítics de rang “regional” als quals ja els va bé que Catalunya continuï sent només una comunitat autònoma espanyola de règim comú. Algú creu que el senyor Montilla pretén que la Generalitat de Catalunya arribi a ser en un futur quelcom nacionalment més consistent del que és ara? Dons ja està tot dit.

El mateix Pujol fa uns anys ja va dir que quan anava pel món ell no solia presentar-se gairebé mai com a president de la Generalitat perquè en alguns països es pensaven que era el representant d’una companyia d’assegurances i que per això deia que era el president de Catalunya per veure si tenia més sort. Quan Joan Carretero fa unes setmanes va dir que a dia d’avui, i en l’àmbit internacional, té molt més pes la presidència del Futbol Club Barcelona que la de la Generalitat, cosa que és una realitat com un temple i que tots hem evidenciat en els nostres viatges, no ho feia com una forma de menyspreu a la presidència del país, sinó com una constatació que dins de l’actual marc polític Catalunya no és res més que una administració regional i que, en tot cas, si algú menysprea aquesta institució són els que volen que continuï sent-ho, no pas els que volem que la nostra nació esdevingui un país lliure, amb estat propi i amb unes institucions fortes i amb poder real.

Si això fos així, si les nostres institucions fossin les d’un país normal, amb estat propi, ningú no qüestionaria que la nostra cambra parlamentària disposés d’un equip de traductors i intèrprets que de manera habitual, i no pas amb caràcter extraordinari com passa ara, fessin la seva feina i traduïssin a les llengües respectives de les delegacions oficials d’altres països que ens visiten les paraules dels nostres càrrecs institucionals, sense haver-nos de plantejar si cal o si no cal, o si el fet que aquí tots sabem castellà ens permet estalviar-nos mil eurets de traductors. Ja estem acostumats que els polítics i els mitjans de comunicació espanyolistes i regionalistes ens proposin debats estúpids que no es plantegen a cap estat del món, però és que en aquest cas ha estat realment patètic i d’un autoodi extrem. Aquells que han protestat per això, que s’ho facin mirar i que es preguntin quina Catalunya representen.

I mentrestant, mentre estem distrets en collonades, com diria Josep Pla, ERC i la resta de grups del tripartit han aprovat la Lofca a Madrid, han fet un altre favor al PSOE i a Zapatero i han acabat materialitzant de nou la perpetuació de l’espoliació fiscal contra Catalunya. No sé si algú recorda que en la negociació del nou Estatut –pobret!– es deia que en matèria econòmica s’havien de posar les bases per aconseguir una relació bilateral de Catalunya amb l’Estat i assolir un sistema de finançament autonòmic que ens acostés en resultats al concert econòmic del País Basc… ens hem quedat bastant lluny, no creieu? Però què es pot esperar d’un partit, Esquerra, que fins i tot ja competeix amb els portaveus del PP en la defensa aferrissada del poder judicial espanyol (Joan Ridao i Alícia Sánchez-Camacho) a l’hora de criticar Joan Laporta quan apel·la a la dignitat de Catalunya i recorda la presumpció d’innocència dels detinguts pel jutge de l’Audiencia Nacional Baltasar Garzón pel “cas Pretòria”?

Tornant al tema de les institucions de fireta, n’acabem de tenir un altre exemple, que afecta el Parlament de Catalunya. El Consell de Seguretat Nuclear espanyol no considera necessària, perquè no és obligatòria per llei, la compareixença al Parlament de Catalunya de la seva presidenta, Carmen Martínez, perquè expliqui la polèmica fuita de partícules radioactives que hi va haver a Ascó a finals del 2007 o l’acumulació d’incidents a les tres centrals catalanes, tal com va sol·licitar la cambra. És a dir, la llei només obliga a comparèixer, si ho demanen les cambres, al Congrés i al Senat espanyols. Pel que fa a les institucions catalanes, el CSN tan sols està obligat per llei a enviar-los un informe anual i les notes de les incidències, si n’hi ha. És a dir, podem estar ben tranquils perquè, si mai peta alguna cosa a Catalunya ja ens enviaran un paper que ens digui de quin mal hem de morir.