15 de Juliol de 2008

El nacionalisme espanyol no es cura viatjant

Per raons familiars he passat uns dies a Eurodisney, a vegades toca fer aquestes coses. Bé prou que ho deveu saber… Doncs bé, un cop arribats allà, instal·lats a l’hotel i preparats per començar a fer un munt de cues i de caminades per intentar veure-ho tot en el menor temps possible, la nostra “pau” i “tranquil·litat” es veu de sobte trencada per uns crits eixordadors i de procedència sobradament coneguda: “¡¡¡Pepa!!!, ¡¡¡Ven pa cá de una vé!!!”, ¡¡¡Niño!!!, ¡¡¡Coge la mochila, que la vá a perdé!!! Va ser l’inici de tres dies en què, tot i estar prop de París, no ens vam poder alliberar ni de la llengua espanyola, ni de la simbologia espanyola, ni dels espanyols en general. N’hi havia un munt i tots visualment i sonorament localitzables. No passen desapercebuts…

Molts espanyols d’aquells que van d’universalistes, però que a l’hora de la veritat comproves que el seu pretès universalisme no va més enllà del Manzanares, van fer seva la famosa frase: “El nacionalisme es cura viatjant”, adreçada a bascos, catalans i a tots aquells que tenim l’obsessió de no desaparèixer del mapa de les nacions encara que no disposem d’Estat propi. Una frase realment desafortunada, ja que, almenys fins fa pocs anys, difícilment trobaves ningú a la península Ibèrica que viatgés més que els catalans, i encara no ens hem “curat”, i perquè, almenys en el meu cas, com més viatjo més nacionalista em sento: primer, perquè vull ser com els altres, com els ciutadans de les altres nacions del món, i, després, perquè no vull que arreu del món em confonguin per espanyol. Doncs el meu viatge a Eurodisney va servir per ratificar-me en tot això. Que allà em confonguessin amb tota aquella trepa de gent maleducada, monolingüe, cridanera… em feia sentir vergonya aliena. I mireu que per allà hi havia de tot: danesos, holandesos, anglesos, japonesos, marroquins… i tots s’esforçaven a adreçar-se al personal en francès o anglès menys, és clar, els espanyols, que només ho feien en castellà i, si a la primera no se’n sortien, a la segona no provaven d’usar una altra llengua, es limitaven a tornar-ho a fer en castellà, però cridant més i amb cara de mala llet.

Quan viatjo intento fer-me entendre, en la mesura del possible, en la llengua del país on sóc, sigui Itàlia, França, Anglaterra,  algun Estat de l’Amèrica del Sud o Central… els espanyols, no. A tot arreu només parlen castellà i se senten ofesos si els seus interlocutors no els entenen. Deu ser això de parlar una llengua “universal”… En la meva experiència parisenca recent n’he tingut moltes proves, suficients com per escriure un llibre. Quan en alguna atracció per la megafonia es feien algunes recomanacions en anglès i francès, com que els espanyols que hi havia no tenien ni idea del que es deia, continuaven parlant (cridant) tranquil·lament amb el resultat que ningú més dels presents tampoc ens assabentàvem de res perquè ens era impossible sentir-ho. Més d’un cop ens vam trobar espanyols pujant o baixant escales en direcció contrària a la indicada, amb l’únic argument de: “É que no he entendío lo que ponía”. I no, no ho entenien, ni els textos ni els senyals i els símbols, perquè seguir una fletxa en forma de cor cap a amunt o cap a avall tampoc no deu ser tan difícil… Tampoc entenien les indicacions dels treballadors, que en algun cas van haver d’anar a buscar algun francès que parlés una mica de castellà per informar-los que, un cop acabés la desfilada de les carrosses, fessin el favor de desallotjar la plaça on eren cap a l’esquerra, seguint la corrua. Tan sols es tractava de marxar seguint la direcció que assenyalava el dit del treballador, no cal ser políglota per fer això, però ni així.

Com us deia, a Eurodisney hi ha gent d’arreu del món, però en general la presència de visitants amb símbols nacionals visibles al damunt és més aviat escassa, amb una excepció, no cal que us la digui. O sigui, jo sóc independentista però quan viatjo no ho faig embolcallat amb l’estelada, tot i que aprofito, com és lògic i si apareix el momente oportú, per explicar pedagògicament què és Catalunya,  per què parlem català, etc. És lògic que jo ho faci perquè vull reivindicar la meva nació, perquè no vull que el meu país desaparegui. Però què ha de reivindicar un espanyol? Quina necessitat tenen de demostrar que existeixen? Que no disposen d’un Estat reconegut? Doncs bé, un espanyol de viatge no passa desapercebut: gorra de Fernando Alonso o qualsevol altre model amb la bandera “rojigualda” ben visible, samarreta de la “selección”, cinturó amb els colors de la seva bandera, bosses de cartró amb forma de bandera espanyola fins i tot amb l’escut, adhesius d’Espanya a les maletes… tot això era el pa de cada dia a Eurodisney; fins i tot hi vaig veure una parella amb un vestit militar de camuflatge amb la bandera espanyola al braç (molt propi per anar a Eurodisney) i una altra parella amb motxilles de la COPE de color groc amb bandereta espanyola i un lema a favor de la família. Realment entranyable…
Com entranyable també era que, en acabar el recorregut en alguna muntanya russa, la majoria d’usuaris es conformessin a cridar amb els braços enlaire menys alguns espanyols que arribaven al final de l’atracció cantant el “Qué viva Espanya” de Manolo Escobar, o els crits d’“Espanya, Espanya!!!” al  Disney Village de la nit en què Rafael Nadal va guanyar  no sé quina final de tennis.

També és veritat que de tant en tant et trobaves alguna família d’origen espanyol que es comportava de manera civilitzada, parlant en un to normal, de manera educada, saludant amb bones maneres, i que comentava la mala educació d’altres, com per exemple la de tots els fills i filles d’una altra famíla de la taula del costat d’un restaurant on vam sopar, que venien a trucar amb el seu mòbil pràcticament on érem perquè hi havia una bona vista al parc i que aconseguien que ens sigués impossible parlar entre nosaltres. Però fins i tot en el cas de la família espanyola “civilitzada” una de les seves filles, en un moment de la conversa, va deixar anar: “Mamá cómo es que estos niños si saben español hablan en catalán?” Cosa que la seva mare li va aclarir amb una explicació bastant raonable. De tota manera, la pregunta de la nena a mi me’n va provocar una altra: això de l’imperialisme espanyol deu ser genètic? Francament no ho sé; el que sí que tinc clar, però, és que el nacionalisme espanyol no es cura viatjant.