22 de Juliol de 2008

Drets de conquesta lingüístics

Aquests dies, els del “Manifiesto” per l’imperialisme lingüístic espanyol han rebut dues respostes dignes de destacar, tot i que potser no han tingut la transcendència mediàtica que haurien merescut. Ja se sap que els defensors del català mai no tindrem els mitjans econòmics, polítics o comunicacionals de què gaudeixen i gaudiran els que, amb l’excusa de defensar la seva llengua, fa segles que intenten, per tots els mitjans que tenen al seu abast, que desaparegui la nostra.

Em refereixo, per una banda, a la iniciativa a favor del plurilingüisme que han signat diferents professors i catedràtics de diverses universitats de l’Estat espanyol, difosa pel diari “Público”, que defensa que la llengua castellana, lluny d’estar en perill, manté un nombre tan gran d’avantatges respecte al català, el basc o el gallec que l’exarcerbada defensa que en fan uns presumptes “intel·lectuals” espanyols és una qüestió que no té res a veure amb la llengua, sinó que té un mòbil clarament ideològic. Els signants d’aquest text, que qualifiquen la campanya del “Manifiesto” com una altra onada de “nacionalisme lingüístic espanyol”, a més a més, sostenen que aquells que ara defensen que el castellà és superior, natural i útil obliden la seva imposició durant segles i la repressió que la va acompanyar. I hi afegeixen que, mentre que legalment l’espanyol és obligatori, els parlants de les altres llengües només tenen reconegut el seu dret a usar-les, la qual cosa comporta una situació de desigualtat evident.

L’altra iniciativa que val la pena difondre és la que la Plataforma per la Llengua va fer pública a l’Ateneu de Barcelona divendres passat amb la participació de 23 entitats d’immigrats i de grups de suport al català. Es tracta d’un manifest denominat “El català, llengua comuna”, que té com a objectiu la reivindicació de la llengua pròpia com a llengua d’acollida, a la qual s’atribueix un valor clau en el procés d’integració de les persones nouvingudes. Entre les intervencions que hi va haver en l’acte, val la pena destacar la de Josep-Anton Fernández –d’ascendència castellana–, que va deixar clar que no estava disposat a permetre que alguns utilitzin la seva llengua materna en contra seu en al·lusió als promotors del “Manifiesto”. També significativa va ser l’aportació d’Abdou Mawa Ndiaye (senegalès), que va recordar que el català és la llengua emprada en les reunions de moltes entitats que treballen amb gent d’origen estranger a Catalunya i que va fer una crida explícita a la societat d’acollida perquè deixi de tractar com a immigrats els nouvinguts i que reconegui com a membres d’aquesta societat totes aquelles persones que se senten catalanes. Finalment, el sociolingüista Miquel Strubell va deixar les coses clares quan va manifestar que els catalans no ens definim “ni pel color de la nostra pell, ni pel nostre cognom o religió, sinó per la llengua que parlem”.

Doncs bé, com us deia al començament, es tracta de dues iniciatives lloables, significatives i útils per al país, però que dubto que mai facin reflexionar els autors i promotors del “Manifiesto”. Aquests no s’emparen en la raó i en l’argumentació, sinó en el dret de conquesta. Volen acabar la feina que van deixar a mitges Felip V, Primo de Rivera, Franco i tants altres que, abans que ells, van tenir els mateixos objectius: el monolingüisme castellà, la destrucció de la nostra llengua per, seguidament, destruir alhora la nostra identitat, la nostra consciència nacional, allò que evidencia que catalans i espanyols tenim adscripcions nacionals diferents perquè parlem llengües diferents.

El castellà no és ni ha estat mai la llengua “común” en els territoris de parla catalana, sempre ha estat la llengua imposada per l’Estat que ens colonitza. I si avui dia arreu dels Països Catalans es parlen desenes de llengües, només n’hi ha una que pot continuar tenint la consideració de llengua comuna ara i en el futur per a tots aquells que hi resideixen, i aquesta no és cap altra que la catalana.