28 de Desembre de 2009

Consultes i unitat independentista

Tot i que ja ha passat un cert temps, m’agradaria tornar a l’endemà del 13-D. Aquell dia, potser per la tensió acumulada arran de la feina feta durant setmanes per assegurar l’èxit de la jornada de les consultes, van aflorar algunes diferències de procediment entre les persones i els col·lectius que havien treballat per portar-les a terme. Unes diferèrències que, tot i ser lògiques dins d’unes plataformes que van mobilitzar milers de persones, van ser exagerades interessadament pels detractors d’aquest procés i pels contraris a la independència del país, que van atribuir-les falsament a uns resultats, quantitativament parlant, segons ells, poc reeixits.

Jo, sincerament, crec que cal valorar com un èxit que uns centenars de voluntaris, ben organitzats, traient hores de la seva vida laboral i familiar per treballar desinteressadament per l’èxit de les consultes, aconseguissin mobilitzar gairebé 200.000 catalans, desenes de grups, col·lectius i entitats locals i assolissin quasi un 30% de participació en el conjunt dels 167 municipis en què es van fer els referèndums locals. Ningú pot qüestionar-ho. I la prova de la transcendència de les consultes és que un bon nombre de mitjans de comunicació d’abast internacional se’n van fer ressò. L’èxit, per tant, repeteixo, ha estat inqüestionable en tots els aspectes. Que s’hauria pogut organitzar millor?, segur, com tot a la vida. Però no tinc cap dubte que, tenint en compte que sense suport institucional ni campanyes pagades per l’administració, en molts llocs es va assolir una participació similar o fins i tot superior a la d’altres consultes “legals”, això vol dir que la independència i el dret a l’autodeterminació són una prioritat per a un gran nombre de catalans i que, ben segur, el dia que es faci un referèndum vinculant en el conjunt del país el grau de participació tant dels partidaris del “sí” com dels del “no” serà elevadíssim  i que hi ha moltes possibilitats que el vot afimatiu surti vencedor de la contesa.

Dit això, també cal afegir-hi que, malgrat l’enorme i positiva experiència que suposen les consultes locals en el procés d’alliberament nacional del nostre país, aquestes no es poden quedar com un bolet aïllat. Ja tenim massa experiències recents de grans mobilitzacions –pel dret a decidir, en defensa d’unes bones infraestructures…– que, al cap de poc temps, quan van arribar les eleccions, no van tenir cap mena de traducció en els resultats, sobretot pel que fa a les expectatives de les forces dites “sobiranistes”; ben al contrari, els votants van acabar reforçant l’actual “statu quo” polític i parlamentari. Justament per això, alguns defensem que la prioritat per a l’independentisme català és entrar amb força al Parlament de Catalunya en les pròximes eleccions del 2010 amb la intenció de proclamar la independència des de la cambra catalana i que aquesta decisió sigui ratificada després pel poble de Catalunya a través d’un referèndum, evidentment vinculant, i avalat pels organismes internacionals. Aquest és, com ja tothom sap, un dels dos grans objectius de Reagrupament i que els seus representants han explicat a tot arreu on han anat a presentar el seu projecte.

I val la pena recordar-ho perquè, de vegades, sentint les declaracions de determinats personatges que s’erigeixen en “maxims representants” del procés de les consultes, sembla que tothom intenti aprofitar-se partidistament i electoralment d’aquesta experiència referendària menys, precisament, els que ja militen en organitzacions polítiques que ara ja tenen representació parlamentària. És a dir, escoltant les manifestacions d’aquests “líders” del procés de consultes ens hauríem d’acabar creient que la “neutralitat” per poder ser portaveu i organitzador d’aquest procés implicaria o no militar en cap projecte polític o fer-ho en un partit ja actualment parlamentari, perquè, en cas que vulguis impulsar un projecte electoral nou –no ara sinó des de fa ja mesos– i tinguis persones vinculades a aquest projecte treballant en les consultes, les estaries aprofitant o manipulant per treure’n un rèdit electoral.

Ben al contrari, cal entendre que tan “neutral” o tan poc “neutral” hauria de ser treballar per l’èxit de les consultes des de la militància en una opció política parlamentària com fer-ho des d’un projecte encara no parlamentari però que planteja proclamar la independència des del Parlament. Amb una diferència, les organitzacions polítiques ara parlamentàries que treballen també a favor de les consultes han demostrat a bastament els darrers anys que la seva prioritat no és la independència de Catalunya sinó governar l’autonomia catalana. Justament, per culpa de la seva manca d’ambició nacional, apareix una proposta com la de Reagrupament. Per tant, determinats personatges que pretenen alliçonar-nos sobre com treballar a favor dels referèndums farien bé de predicar a casa seva; és a dir, en els partits en els quals militen, per convèncer les seves direccions que la independència és una prioritat per a la nació catalana.

En aquest sentit, benvinguda sigui la iniciativa legislativa popular presentada poc després del 13-D per Carles Móra i altres companys, perquè cal que algú recordi a la gent d’aquest país el doble joc que fan determinades forces polítiques, que utilitzen les consultes per intentar recuperar una presumpta credibilitat sobiranista o independentista que fa temps que han perdut, però que a les institucions fan política regionalista, bé sigui rebutjant fa pocs mesos –i ara altre cop– la ILP per a la celebració d’una consulta arreu de la nació, defensant un Estatut retallat pels espanyols, consensuant sistemes de finançament que perpetuen l’espoliació fiscal de Catalunya a través de la Lofca o aprovant pressupostos al PSOE a canvi de contrapartides ridícules. Ja n’hi ha prou de voler fer creure als catalans que a dins de les institucions s’ha de fer política “seriosa” i que el que es fa al carrer és per entretenir-se i passar l’estona.

D’igual manera, també cal condemnar aquells que, a l’ombra de les consultes, intenten dividir l’independentisme proposant presumptes plataformes “unitàries” que la ciutadania tan sols entén com l’atomització de la proposta independentista, a través de les quals obtenir uns rèdits electorals i una representativitat que mai haurien obtingut per les vies correctes: el pacte, l’acord i la integració generosa en un projecte compartit que ben segur resultarà triomfador el 2010. Per tant, sí a les consultes i sí a la unitat d’acció de l’independentisme, però evitant personalismes i partidismes. No és l’hora de les vedets ni dels grimpadors ni de les capelletes, és l’hora dels patriotes: independència i democràcia.