23 de Setembre de 2008

Com més incultura, més espanyolisme

La setmana passada, el Cercle d’Estudis Sobiranistes va presentar un treball sobre el suport que té la independència al Principat de Catalunya, basat en 21 enquestes que s’han fet al nostre país els últims 18 anys. Aquestes dades demostren que el suport a la independència creix cada dia més al nostre país, cosa gens estranya tenint en compte la situació que vivim des de fa anys pel que fa a infraestructures que ens cauen a trossos, espoli fiscal, dèficits democràtics bàsics, atacs de l’aparell juridicopolític de l’Estat cotra el dret a ser de la nació catalana, persecució de la llengua i cultura catalanes, prohibició de les nostres seleccions, etc. L’estudi també diu que les noves generacions són més independentistes que les anteriors i que la cultura, els estudis alts i mitjans i la lectura dels mitjans de comunicació van lligats a l’independentisme.

Aquestes dues dades em semblen molt significatives. La primera perquè posa de manifest que el suport a la independència no és cosa del passat, sinó una aposta de futur; és a dir, que malgrat les mancances d’un sistema educatiu autonòmic que crea joves “apàtrides, incultes i (a vegades) analfabets”, com sosté Patrícia Gabancho en el seu darrer llibre, una opinió que comparteixo, la joventut catalana, malgrat tot, encara demostra que té majoritàriament consciència nacional, consciència de país. I pel que fa a la segona dada, no calen paraules per explicar-la: com més estudis es tenen, com més diaris es llegeixen, com més es forma una persona… més independentista es torna. I a l’inrevés: la incultura va lligada a l’espanyolisme –cosa que es pot constatar només de veure la pinta que fan alguns dels que de vegades et trobes pel carrer amb la samarreta de la selecció espanyola de futbol–. I espero que se m’entengui: la catalanitat no té res a veure amb l’origen dels ciutadans de Catalunya, sinó amb les seves actituds, amb la seva voluntat de formar part (o no) d’aquest poble, un poble obert a tots aquells que volen ajudar-lo a ser més lliure, més pròsper… més independent.

De tota manera, no n’hi ha prou de quedar-nos en les xifres i recrear-nos en aquestes enquestes que demostren que l’independentisme creix i que, sens dubte, arribarà a ser majoritari. Com a militant del Partit Republicà Català considero que aquestes dades legitimen, també, el suport a la creació d’un projecte netament independentista, com el que vol impulsar el nostre partit conjuntament amb altres forces polítiques que aposten per aquesta mateixa línia i que, en canvi, desautoritzen el conservadorisme autonomista i unionista de l’actual classe política parlamentària catalana. Que avui dia ja hi hagi dos milions de catalanes i catalans partidaris de la independència, un 35% de la població, vol dir que els que volem la sobirania del nostre poble ja tenim bona part del camí fet. Si tenim en compte que els últims referèndums que s’han fet a casa nostra d’encà de la Transició s’han guanyat amb força menys de dos milions de vots favorables; si hi afegim que els estudis del CES demostren que els contraris a la independència són els sectors de població habitualment més abstencionistes, això vol dir que la independència és possible i que la tenim a l’abast.
Cal tenir en compte, per altra banda, que la majoria de les enquestes en què es basa l’estudi del CES no les han fetes precisament els defensors de les tesis independentistes, més aviat organismes que hi estan en contra. Això vol dir que el suport a la independència a Catalunya potser supera fins i tot aquest 35% que anuncia l’estudi. Tal com he dit altres vegades, el problema a casa nostra no està en la societat, que cada cop té més clar que aposta per la sobirania i per una Catalunya lliure; el problema el tenim en una classe política catalana covarda que no s’atreveix a superar l’estadi autonomista i que té por d’enfrontar-se a Espanya. Les dades, però, donen la raó als defensors de la independència, què esperem, doncs, a fer el pas endavant?