14 de Desembre de 2009

Catalunya no és un metro

Catalunya no és un metro, ni un aeroport; però, evidentment, necessita bons metros i bons aeroports, igual com necessita bones comunicacions, bons serveis públics… i també bones infraestructures, com a país del primer món que és. El passat 13 de desembre, una data que sens dubte passarà a la història de la lluita per la independència de la nostra nació, el President Montilla va intentar contraprogramar la notícia del dia, que sense cap mena de dubte va ser que desenes de milers de catalans –prop de 200.000– van acudir a les urnes per dir “sí” a la independència, amb la inauguració –un diumenge!– d’un tram de la línia 9 del metro, que porta aquest servei a Santa Coloma de Gramenet.

Montilla, tot i que sempre és escàs en les paraules, va deixar clar que el primer tros d’aquest metro era una realitat i una prioritat per al govern tripartit i per a molts ciutadans, i va contraposar-ho, sense necessitat de dir-ho explícitament, a les consultes que se celebraven el mateix dia sobre la independència en 167 municipis de Catalunya. El president de la Generalitat va fer un símil comparant aquesta llarga línia de metro amb el “llarg horitzó nacional que marca l’Estatut”, que per a ell continua sent l’estació final de l’autogovern català, com ja ha dit i proclamat altres vegades, i hi va afegir que aquesta línia servia per “unir” els ciutadans, en contraposició a les consultes locals, que ja sabem que els socialistes i els populars consideren que són una manera de dividir la ciutadania del nostre país.

Montilla, però, oblida una cosa molt important. Si precisament cada vegada hi ha més independentistes a casa nostra no és per una qüestió sentimental, bucòlica o romàntica, com potser passava força anys enrere. Si l’independentisme actual es continués basant en aquests paràmetres d’antany, sens dubte la jugada del President hauria estat intel·ligent: “Catalunya el que necessita són metros i trens i no pas senyeres als balcons”, només li hauria falta dir. Però és que avui l’independentisme és radicalment diferent en els seus plantejaments i si avui hi ha més independentistes que mai és perquè precisament molts ciutadans han arribat a la conclusió que, justament perquè Catalunya, les seves empreses, la seva societat, els seus ciutadans necessiten trens, aeroports, escoles, hospitals, millors transports, millors comunicacions, millors serveis i amb Espanya no hi ha res a fer, necessitem la independència.

Miri, senyor Montilla, amb els 21.000 milions d’espoli fiscal que Espanya ens roba cada any –3.000 euros per cada català, 12.000 euros per cada nucli familiar format per quatre persones anualment–, aquesta línia de metro ja faria anys que estaria feta, ni tampoc hauríem de demanar caritat a l’Estat per a l’estació de la Sagrera, ni hauríem trigat nou anys a tenir la nova terminal de l’aeroport del Prat, un aeroport en què, per cert, ni la Generalitat ni els ciutadans de Catalunya no tenim ni veu ni vot, ja que el continua gestionant Aena, és a dir Espanya. Si els catalans no haguéssim de mantenir amb la riquesa que generem aquesta Espanya que ens insulta i ens ataca cada dia, no hauríem de pagar per serveis que algunes comunitats autònomes tenen de franc, com els ordinadors a les escoles, ni estaríem obligats a pagar peatges a l’ombra durant anys i anys per concessions a empreses que la Generalitat no pot pagar perquè realitzin determinades obres, com l’ampliació de l’eix transversal.

El 13-D, davant de molts dels col·legis electorals dels 167 municipis en què es va fer la consulta, hi havia fent cua una mostra de la realitat i la diversitat social del que és la Catalunya d’avui: hi havia treballadors assalariats, autònoms i petits empresaris, i alguns de més grans; gent de professions liberals i persones que ara estan a l’atur. Hi havia vells catalans i nous catalans, i, entre aquests últims, molts de procedents de la immigració espanyola dels anys cinquanta i seixanta del segle passat amb els seus fills, ja grans, i també bastans de la nova immigració, als quals els independentistes han deixat votar per primera vegada, un gest  que sens dubte agraeixen. I per què hi eren? No pas per romanticisme, sinó perquè tots plegats han arribat a la conclusió que en una Catalunya independent viurien millor. Tota aquesta gent seran els ciutadans de la futura República Catalana. I ho repeteixo: ciutadans de ple dret, no pas súbdits de la monarquia borbònica espanyola, que és el que tots som ara.