05 de Juny de 2009

Carretero omple les Cotxeres de Sants

El dimarts 2 de juny, a les Cotxeres de Sants de Barcelona, vaig poder assistir a un exemple de dignitat i patriotisme. Joan Carretero presentava als adherits a Reagrupament.Cat de la capital de Catalunya el seu projecte polític, un projecte que atrau tot un seguit d’il·lusions i esperances d’una munió de catalanes i catalans desencisats de l’actual classe política del nostre país. Malgrat la poca publicitat que es va fer de l’acte, de fet no era un acte públic, el boca orella va funcionar i van ser més de 800 les persones que vam ser presents a les Cotxeres de Sants per escoltar Joan Carretero i per, alhora, donar suport amb la nostra presència a aquesta proposta unitària de l’independentisme català. Va ser també un acte de retrobaments; un marc on coincidir amb vells amics, antics companys de lluita d’experiències polítiques passades, molts dels quals havíem seguit camins diferents en el fins fa poc fragmentat espai sobiranista català. Tot plegat un exemple més del que significa el mot “reagrupament”: la suma d’antics lluitadors amb una llarga experiència política i militant i de nous independentistes que encara mai no havien militat enlloc i que s’han adherit a Reagrupament.Cat amb entusiasme els darrers dies.

Una sala plena de gom a gom sempre transmet una enorme energia positiva, tant als oradors com als assistents, i aquest va ser el cas de l’acte de les Cotxeres. Les cadires es van acabar i hi havia gent dreta arreu, i els que hi van intervenir van estar a l’altura d’un moment tan significatiu com aquell. Tant Mireia Datzira, com Agustí Soler i Àngel Lombarte, i sobretot Joan Carretero van saber expressar als assistents, amb l’honorable Heribert Barrera a primera fila, a través de les seves paraules la transcendència d’un acte com aquell, que posava de manifest que a partir d’aquella data hi hauria un abans i un després en la política catalana.
Arribem, doncs, definitivament al final d’etapa de l’autonomisme d’arrel espanyola i comencem el camí cap a la independència, un camí que no tindrà cap aturada en cap estació regionalista ni federalista espanyola i que no farà cap marrada a la recerca de cap encaix de Catalunya a Espanya. Ja ens han pres massa el pèl. Ja n’hi ha prou! Aquesta vegada va de debò i l’objectiu tan sols és un: la proclamació de la independència des del Parlament de Catalunya i la constitució de l’Estat propi de Catalunya al si de la Unió Europea, i tothom està cridat a formar part d’aquest projecte engrescador que ha de regenerar la decadent, submisa i sotmesa classe política catalana.

Per cert, aquesta decadent, submisa i sotmesa classe política catalana ens va donar un altre exemple, pocs dies abans del memorable acte de les Cotxeres amb Joan Carretero, de fins a quin punt és possible caure encara més avall en el pou de la immundícia política. Em refereixo a l’impresentable acte de vassallatge que van protagonitzar tots els grups polítics representats a l’Ajuntament de Barcelona, que van aprovar per unanimitat el seu suport a la candidatura de Madrid com a ciutat candidata per als Jocs del 2016. Jo només em pregunto una cosa: calia? Calia ser tan llepes? Calia humiliar-se tant? De què tenen por els nostres il·lustres representants, de vendre algunes ampolles de cava menys per les espanyes, de ser insultats una mica més als mitjans de comunicació espanyols? Amb quins diners es pensen ses senyories que es pagaran aquests Jocs si finalment es fan a Madrid? No en tingueu cap dubte, amb els diners dels catalans.

Queda clara, doncs, la diferència. Alguns es dediquen a la política, sense esperar-ne res a canvi en l’aspecte personal, per portar la nació catalana cap a la llibertat; altres s’hi dediquen per viure’n i per “ofrenar noves glòries a Espanya”. Que cadascú triï el seu bàndol: independentista o unionista.