23 de Desembre de 2008

Cal "sentit d'Estat", però català

Divendres passat, el president de la Generalitat va acusar el principal partit de l'oposició de no tenir "sentit d'estat", almenys tant com el que havien tingut alguns dels seus líders anys enrere. Era la seva manera de respondre a la picabaralla que havien tingut en seu parlamentària convergents i socialistes, en què els primers van acusar els segons, arran del seu suport incondicional al pressupost de Rodríguez Zapatero sense que la qüestió del finançament català estigués lligada, de mentir i de posar els interessos del PSOE per davant dels de Catalunya.

Jo crec que el problema no és tant esbrinar quina d'aquestes dues formacions polítiques l'ha espifiada més a l'hora defensar els interessos de les catalanes i els catalans en la nostra història recent, sinó que la qüestió va més enllà. Crec que el mal de Catalunya, ara i abans, és tenir uns representants polítics que quan han parlat de "sentit d'estat", sempre s'han referit a l'Estat espanyol, mai a la nació catalana. Potser ja començaria a ser l'hora que Catalunya tingués un govern amb "sentit d'estat", però amb un sentit d'estat català, no pas espanyol. Crec que, després de trenta anys d'Espanya constitucional, lligats a gairebé quaranta anys més d'Espanya franquista, és fàcil per a qualsevol català nacionalment conscient arribar a la conclusió que tota política catalana que es faci entenent que el "nostre" estat és l'espanyol està condemnada al fracàs, perquè, si fem això, sempre esdevindrem un actor subsidiari, perifèric o secundari de l'actor principal: l'espanyol.

Catalunya, per tant, necessita polítics nous; uns polítics que treballin per un futur Estat català, i que jubilin els que tenim ara, que quan senten la paraula "estat" de seguida miren cap a Espanya. Són ja massa anys de perdre el temps assegurant la "governabilitat" i l'"estabilitat" del govern espanyol a canvi d'almoina; massa anys d'emprar un sistema de negociació en què Catalunya sempre ha acabat perdent en tots els fronts: l'econòmic, el cultural, l'esportiu...

Però tornem a les declaracions de Montilla. No hi ha cap president de cap país del món que quan parla de "sentit d'estat" no parli del propi país, sinó d'un altre, que, a més, fa tot el possible perquè el propi no se'n surti. A Catalunya, en canvi, això és el més normal del món. El PSC, però també Esquerra i Iniciativa, són els màxims responsables que al capdavant de la Generalitat de Catalunya hi hagi un president que tingui per referència d'estat l'espanyol i no pas el català, o com a mínim l'objectiu d'un futur Estat català, i que, a sobre, consideri una virtut servir aquest Estat espanyol dòcilment, que és el que entén quan apel·la al "sentit d'estat", fins i tot en detriment dels interessos dels ciutadans de la nació que presideix.

En conclusió, molts independentistes hem dit que Catalunya a hores d'ara té un president espanyol. Amb aquesta afirmació mai no ens hem volgut referir al seu origen, ni al seu nivell de català, etc. La qüestió principal és que, pel senyor Montilla, la prioritat és Espanya i el benestar del govern del PSOE i del senyor Rodríguez Zapatero. Quan el president Montilla parla d'"estat" es refereix a l'espanyol, no n'hi ha -ni n'hi pot haver- cap altre per a ell. En definitiva, és el moment de començar a treballar perquè Catalunya tingui en un futur pròxim un govern que entengui per "sentit d'estat" la defensa dels interessos dels ciutadans catalans i la sobirania de la nació catalana, no pas la salvaguarda del govern espanyol de torn.