07 de Setembre de 2009

Cal anar a la manifestació d'Òmnium

Com sempre, els catalans som especialistes a crear falsos debats. D’ençà que es va fer pública la intenció d’Òmnium Cultural d’organitzar una manifestació de resposta a la previsible sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra el nou Estatut de Catalunya, els esforços de la classe política catalana i d’algunes associacions i entitats sobiranistes no han estat centrats a fer possible, per exemple, que un milió de catalans surtin al carrer en defensa dels drets de la nostra nació sinó a trobar matisos i “impureses” a la proposta d’aquesta entitat.

Primer va ser el debat estèril de si la manifestació s’havia de fer abans o després de la sentència del Constitucional; que si fer-la abans serviria per condicionar els magistrats del TC, que si era una bestiesa manifestar-se quan encara no sabíem què diria la justícia espanyola, que si fer-la després s’entendria com una rebequeria inútil, etc. El que és inútil de veritat és que algú encara cregui que una manifestació a Catalunya, per molt massiva que sigui, tingui cap influència en les decisions de la justícia o les institucions espanyoles. Cap ni una, al contrari, com més ens foten més els agrada. Per tant, aquesta manifestació no s’ha de fer pensant en tot això. Cal sortir al carrer no pas per defensar, com deia Òmnium en un principi, un Estatut que ha esdevingut a hores d’ara una eina del tot inútil per satisfer els interessos de les catalanes i els catalans, ni tampoc cal mobilitzar-nos només en defensa de la independència com alguns que ara s’han afegit al debat insisteixen a dir filant ben prim. Entenc que no s’ha de fer una manifestació només per a “convençuts”, només per a patriotes de soca-rel. És tot el poble de Catalunya el que s’ha de sentir motivat a sortir al carrer, encara que sigui només per dir “prou” a Espanya. I el lema ha de ser prou ampli perquè tothom s’hi senti identificat, en la línia de la defensa del dret a decidir de la nació catalana; perquè aquest és l’eix central de la qüestió: Catalunya és una nació subjecte de dret i amb capacitat de decidir el seu futur en plena llibertat?, o és simplement una comunitat autònoma del Regne d’Espanya que disposa d’un autogovern per gentilesa de la Constitució Espanyola? El PSC-PSOE, el PP i Ciudadanos estan, sens dubte, integrats en aquest segon bloc. Doncs el que cal és que tots els que compartim la primera opció també puguem compartir pancarta el dia que es decideixi sortir al carrer en defensa dels nostres drets i de les nostres llibertats. I no hi busquem més matisos, la divisió entre un bloc i un altre és clara i meridiana.

Per tant, som els catalans els que hem de decidir quin dia ens hem de manifestar, amb independència del que diguin o deixin de dir els magistrats del Tribunal Constitucional espanyol; que diguin el que vulguin i quan vulguin, nosaltres ens mobilitzarem quan ho creiem oportú. I, segonament, ha de ser tot el poble de Catalunya el que se senti cridat a sortir al carrer per dir a Espanya: som un poble adult i cap tribunal, ni cap govern, ni cap polític espanyols tenen cap dret a decidir per nosaltres.

I l’endemà de la manifestació no ens hem de quedar a casa pensant que ja ho tenim tot fet, cal continuar treballant per fer possible políticament la llibertat de la nació catalana, perquè no haurà servit de res, com ha passat altres vegades, que centenars de milers de catalans hagin sortit al carrer i que, després, quan arribin les eleccions, tornin a sortir els mateixos de sempre: la independència no només la guanyarem al carrer, l’haurem de guanyar també a les institucions, amb els vots, i aquesta és l’assignatura pendent, esperem que per poc temps, dels sobiranistes catalans. Cal que en les eleccions del 2010 al Parlament de Catalunya hi hagi una majoria de parlamentaris disposats a proclamar la independència del nostre país des de la cambra catalana i que entenguin que la prioritat no és governar la comunitat autònoma sinó la sobirania del nostre poble.