27 d'Octubre de 2008

Barra històrica

Fa pocs dies em va arribar per correu electrònic un comunicat de la Comissió de la Dignitat en què s’explicava que ells i una altra organització havien estat foragitades de mala manera d’una reunió que es va celebrar el 14 d’octubre a la conselleria d’Interior perquè, segons els va dir la directora general del Memorial Democràtic, “no eren una organització afectada per la repressió franquista”, a la qual cosa hi va afegir que aquesta decisió no els hauria de sorprendre “després de com ha anat tot això”. Aquesta senyora, sens dubte feia referència a les discrepàncies que tant la Comissió de la Dignitat com altres col·lectius i organitzacions, entre les quals també hi ha el Partit Republicà Català, hem manifestat per l’enfocament que des de la conselleria  de Joan Saura s’ha donat al procés de “restitució del president Lluís Companys”.

Siguem clars, Iniciativa per Catalunya, per una qüestió estrictament partidista, s’ha volgut apropiar de la figura de Lluís Companys per simple afany de protagonisme, i ha rebaixat el que sens dubte va ser un crim d’Estat, un assassinat que Espanya va cometre contra el president dels catalans, a una simple qüestió d’índole familiar. És del tot intolerable que avui, en ple segle XXI, els familiars de qui va ser l’únic president d’un país, escollit democràticament,assassinat durant la II Guerra Mundials’hagin d’arrossegar per ministeris de Madrid per demanar que la seva figura sigui “restituïda” i que a més ho facin per iniciativa del govern de la Generalitat, un govern que hauria de ser el primer a exigir que Espanya assumeixi com a Estat aquest crim i es disculpés davant els seus familiars i el nostre país, encara que fos com a mínim amb l’anul·lació del consell de guerra sumaríssim al qual va ser sotmès pels franquistes el president màrtir.

Lluny de fer això, l’Estat espanyol continua trobant impediments tècnis i jurídics diversos que impossibiliten que es porti a terme aquesta anul·lació. Us imagineu que un cas similar pogués passar a Alemanya? Que familiars de les víctimes dels camps d’extermini nazis haguessin de pidolar per diferents ministeris alemanys la restitució de la figura dels seus morts? Quina és la diferència? Doncs que a Alemanya els nazis van ser derrotats i que, en canvi, a Espanya els feixistes van guanyar. I encara n’hi ha una altra, de diferència: a Alemanya hi va haver ruptura amb el règim nacional socialista; en canvi, a l’Estat espanyol, l’actual marc jurídicopolític no és res més que la continuïtat del règim franquista anterior i, per tant, no és res d’estrany que els juristes no sàpiguen com anul·lar les sentències del franquisme, per la senzilla raó que per a ells tenen la mateixa validesa, a  efectes legals,que  les que es van dictar la setmana passada.

El que sorprèn és que des de Catalunya caiguem en aquest parany, que ens creiem que Espanya és un estat democràtic,que la Transició va significar de veritat un canvi de règim. Els contertulians que acompanyaven Josep Cuní el dia que es va discutir aquest tema als matins de TV3, amb l’excepció de Josep Maria Terricabras que hi va tenir alguna intervenció brillant, reduïen, absolutament tots, la qüestió de Lluís Companys a un simple tema tecnicojurídic i atorgaven al denominat “pacte de la Transició” un valor que gairebé havia de fer innecessarique ara, avui dia, algú es preocupi i es recordi dels assassinats comesos pel franquisme, uns assassinats dels quals no són només responsables els franquistes sinó l’Estat espanyol actual, de la mateixa manera que dels crims produïts en l’Alemana de Hitler no només en responen els nazis sinó l’Estat alemany actual.

Sigui com sigui, l’enfrontament que hi ha hagut aquests dies al si del govern tripartit pel cas de Lluís Companys torna a posar de manifest que tot això de la llei de la memòria històrica i del Memorial Democràtic, a part d’haver-se enfocat d’una manera partidista, sectària i esbiaixada, no és res més que la paradeta que ha servit per col·locar a sou de l’administració una sèrie de persones afins a un determinat partit polític. Res a veure amb l’honor i la dignitat d’aquells catalans que van caure lluitant per les llibertats de Catalunya. En conclusió, molta barra i poca memòria.