03 de Març de 2009

Ara més que mai, tots a Brussel·les

Aquest dissabte 7 de març, milers de catalanes i catalans ens manifestarem pels carrers de Brussel·les. No sé si serem els 10.000 que proclama la convocatòria o 12.000 o 8.000 o 6.000, és igual; fa dies que l’èxit de la crida ja està assegurat. I aquest èxit no serà degut al ressò –pràcticament inexistent– que ha tingut la convocatòria en els grans mitjans de comunicació –tal com va passar en les mobilitzacions de la Plataforma del Dret de Decidir, el paper de TV3 ha estat patètic– ni a cap gran partit ni gran organització política en concret, l’èxit de la marxa a Brussel·les serà degut a la feina de desenes de ciutadans d’aquest país, no professionals de la política, que s’han mobilitzat arreu del territori perquè aquesta iniciativa, nascuda de la societat civil i sense el suport de cap institució ni organisme, aconsegueixi portar una nodrida representació del poble català a Brussel·les, a trucar a la porta de les institucions europees per recordar-los que la nació catalana existeix i que vol un Estat propi per poder ser com les altres.

Com ja hem dit des del Partit Republicà Català moltes vegades, és urgent internacionalitzar la qüestió catalana; cal que el “cas català” deixi de ser un problema intern o “domèstic” d’Espanya o França per passar a ser un tema a tractar per les altes instàncies europees. Això, precisament, és el que fa més por als governants espanyols o francesos, la presència de Catalunya al món, sigui en la política, en l’esport, en la cultura, en la medicina, en la gastronomia, etc. Per això anirem a Brussel·les aquest dissabte. I hi anirem també per respondre amb contundència a tots aquells que des de casa nostra han menystingut o s’han mostrat directament contraris a aquesta iniciativa: la senyora Terrón, el senyor Guardans, el senyor Obiols, el senyor Vidal-Quadras i tants altres, que voldrien que Catalunya continués sent pels segles dels segles el que és ara: una comunitat autònoma espanyola, sense sobirania, sense dret a decidir el seu futur, amb una llengua qüestionada, amb una economia espoliada, amb unes infraestructures tercermundistes, amb una identitat amenaçada, sense seleccions esportives pròpies… un país sense dignitat ni autoestima a mercè del govern i dels tribunals espanyols; una nació no reconeguda que, si no hi posem remei, avança cap a la seva desaparició.

Doncs sí, portarem els nostres problemes “domèstics” a Europa i ho farem perquè ses senyories, els representants dels estats de la UE, també ho fan. I ho farem perquè a les institucions europees sàpiguen que els catalans ens farem tan “pesats” i tan “empipadors” com calgui en la defensa dels nostres drets, la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura i les nostres tradicions, i que ningú no ens aturarà, ni a Espanya, ni a França, ni a Europa. I hi anirem perquè entenem que no pot ser que a la Unió Europea hi hagi ciutadans de primera, els que disposen d’un Estat propi, i ciutadans de segona, els que no en tenim i que a sobre en tenim algun en contra.
Som-hi, doncs. Ens veiem a Brussel·les!