20 d'Octubre de 2008

Amics dels amics de Xirinacs

D’ençà de la mort de Lluís Maria Xirinacs, aquells que defensem la seva figura, el seu mestratge, la seva tasca, la seva dedicació al país, el seu servei als ciutadans i a la llibertat; és a dir, aquells que ens el fem nostre perquè reivindiquem la seva obra completa, assistim a dos intents politicomediàtics de tergiversar  el seu record. Un, el més barroer, és el que pretén presentar-lo a la societat com un “filoterrorista” per les seves paraules, evidentment tretes de context, pronunciades al Fossar de les Moreres l’any 2002, en què es proclamava “amic d’ETA”, una afirmació contundent però que quedava del tot explicitada si s’escoltava o es llegia la totalitat del seu discurs d’aquella diada i la seva argumentació sobre “l’agressor” i “l’agredit”, totalment digna d’un pacifista com ell. Aquelles manifestacions van portar-lo a la presó per uns dies l’octubre del 2005, als 73 anys, arran d’una condemna de l’Audiencia Nacional espanyola de dos anys de presó per “enaltiment del terrorisme”. Doncs bé, els que ara voldrien  criminalitzar-lo, els que  desitjarien  convertir-lo en un enemic del poble, els que pretendrien  fins i tot impedir per llei que arreu de Catalunya se li dediquessin places i carrers en base a aquests arguments del tot impresentables estan, però, condemnats a fracassar perquè no es pot fer perdre, de sobte, la memòria a tot un poble que encara recorda qui ha estat Lluís Maria Xirinacs, tot i que els intoxicadors i criminalitzadors disposin de mitjans poderosos al seu abast.

Hi ha, però, un altre intent de tergiversar la figura de Xirinacs, de presentar-nos-en una visió esbiaixada, mutilada… passada pel sedàs de l’espanyolisme autonòmic i constitucional. Em refereixo a tots aquells que des de Catalunya mateix es dediquen a reivindicar el Xirinacs antifranquista, però que interessadament s’obliden del Xirinacs independentista, començant per la Televisió “Nacional” de Catalunya i acabant per una esquerra presumptament catalanista, passant també per alguns “intel·lectuals” i opinadors autodenominats nacionalistes. Aquesta opció ja ha arribat als límits  de l’ofensa i de l’insult a la intel·ligència  amb les crítiques que han rebut els organitzadors de l’acte al Palau de la Música Catalana, tan sols perquè han volgut presentar desacomplexadament i apassionadament el Xirinacs real, el Xirinacs independentista. I si algú en té algun dubte, que llegeixi la seva nota pòstuma. Xirinacs va ser antifranquista, perquè, per damunt de tot, defensava la llibertat, la llibertat de les persones i dels pobles, per això era independentista, de la mateixa manera que ara era contrari a la Constitució Espanyola i a l’actual marc juridicopolític,  perquè considerava que continuen sent una presó per a la nació catalana, i just per això acusava els actuals líders polítics catalans que han acceptat aquest marc d’haver traït el poble de Catalunya.

Si el passat dia 13 d’octubre Lluís Maria Xirinacs va ser recordat i homenatjat al Palau en un acte emotiu, sincer i multitudinari (això és el que a alguns els fa més mal), ho va ser per la iniciativa de l’actor Joel Joan, la Fundació Xirinacs i altres persones i col·lectius que desinteressadament volen que l’obra i la figura de Lluís Maria Xirinacs no restin d’aquí a un temps en l’oblit, tal com ha passat malauradament amb tants patriotes i lluitadors catalans que al llarg dels segles han mort per les llibertats de Catalunya, la vida i obra dels quals avui dia ni tan sols s’explica a les escoles d’aquesta “comunitat autònoma”, ni les institucions catalanes fan res per reivindicar. El del Palau va ser un homenatge de la societat civil, que l’administració catalana va obviar  i que TV3 va boicotejar d’una manera vergonyant. Que ara apareguin alguns opinadors, tertulians, comissaris polítics i presumptes “intel·lectuals”, la majoria dels quals fa temps que viuen de la menjadora de l’administració autonòmica, municipal, estatal o diputacional, criticant el caràcter independentista de l’esdeveniment o intentant-nos fer creure que no hi havia independentistes lluitant contra el règim de Franco és una presa de pèl i un atac a tots els catalans independentistes que llavors van passar per les presons, alguns dels quals, encara el 1982 –mort el dictador i amb la Constitució i l’Estatut aprovats–, van ser detinguts i empresonats pel simple fet de portar en una manifestació una pancarta en què apareixia la paraula “independència”. Només cal afegir-hi que, alguns dels que ara blasmen l’independentisme, en aquells moments, quan els independentistes eren detinguts, ells  (o els seus partits) defensaven i aplaudien la Loapa.

A tots els amics de Xirinacs,  i especialment als organitzadors de l’acte del Palau, la meva solidaritat i també la del Partit Republicà Català (RC). Els falsos “líders massificadors del poble” i els covards que els serveixen no aconseguiran mantenir-nos per sempre esclaus d’Espanya i França.