07 de Desembre de 2012

Una diferència entre Madrid i Barcelona és que a la capital espanyola molta gent va al bar a fer una 'canya' després de treballar, i a la capital catalana poca gent va al bar a fer una 'canya' després de treballar.

No entraré a enumerar les virtuts sociològiques i psicològiques -el famós desconnectar- que reporten les converses de bar. A Catalunya, després de la feina es va a casa. I aquells que freqüenten bars saben de les conseqüències d'allò tan català com és el ‘què diran'.

En ple auge del debat independentista, al principi de la campanya electoral, Joana Viusà, corresponsal de l'Indépendant du Midi, titllava els catalans de "provincians" per "tenir un sentiment de falta de seguretat" i per estar "més pendents d'allò que diu la premsa extrangera que de sí mateixos".

És bo internacionalitzar el conflicte per tenir una tercera via d'opinió més enllà del xoc esgotador entre catalanistes i espanyolistes. Però no cal obsessionar-se.

Només conec el cas d'un empresari que s'hagi posat al capdavant de les pancartes independentistes. Jordi Plana, que exporta software, assegura que "els espanyols ens compren perquè som millors, no per simpatia, sinó perquè som millors".

Des dels temps de la Lliga Regionalista, el ‘seny' ha dut les regnes de la política catalana. I ara, per primer cop, el partit majoritari de Catalunya s'ha mostrat obertament partidari de la independència.

Es pot estar d'acord o no amb la democràcia parlamentària. Però com a sistema representatiu és irrefutable.

El missatge de l'electorat després del 25-N és clar: CiU té 50 diputats sobiranistes i el suport d'ERC, ICV i la CUP per treballar per les "estructures d'Estat" i per la independència.

Doncs ja n'hi ha prou del ‘què diran a Madrid', a Brussel·les o a la Conxinxina.

@quicualguacil