12 de Novembre de 2012

“Quan entres en aquesta dinàmica negativa estàs fotut”. La frase, que al·ludeix a l’actual PSC i el seu líder Pere Navarro, prové de l’experimentat Joan Puigcercós.

El republicà, que el 2010 va capitanejar la patacada electoral d’Esquerra amb els pitjors resultats des de l’any 88, em comentava la impossibilitat d’adreçar el rumb d’un partit en hores baixes.

Cadascuna del fotimer d’enquestes que es publiquen abans del 25-N auguren un resultat pitjor per al PSC.

 

Els periodistes, que naturalment se’ns obre la gana quan olorem sang, fixem l’actualitat del partit en les desgràcies dels seus líders o les desavinences internes. I deixem de banda el seu programa electoral o el missatge “oficiós” que vol transmetre el líder a la gent.

 

Una espiral decadent que condueix a la crònica d’un desastre anunciat.

 

L’endemà de les eleccions del 2010, Puigcercós va justificar els resultats per la “pèrdua de confiança de l’electorat”, que és com no dir res. I això que ERC s’hi presentava amb un eslògan premonitori: “Referèndum per la independència”.

 

Navarro parla d’un Estat federal difícilment realitzable. En quin estat s’emmiralla el PSC? Hi ha 23 sistemes federals al món, tots diferents. Els socialistes defensen una redistribució de competències que rebutja el PP i que difícilment defensaria el PSOE.

 

Volen “reformar la Constitució i transformar les estructures de l’actual Estat de les Autonomies a través del diàleg i la negociació”. Algú s’ha mostra obert ni tan sòls a conversar?

“Federalisme significa aliança”, diu el programa socialista.

 

Des de l’11 de setembre, de les Espanyes, només he sentit dues veus tolerants amb el procés independentista: el catedràtic de dret constitucional  a la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo i el periodista de la premsa del cor, Jorge Javier Vázquez. I no dic que s’hagin pronunciat a favor de la independència, sinó que simplement han estat comprensius amb l’exercici del dret a decidir.

@quicualguacil