19 de Juny de 2008

ERC: Chapeau, ma non troppo

Quan, ara fa uns dies, Esquerra Republicana escollia president i  secretari general per sufragi universal, va donar una lliçó de democràcia interna a la resta de partits polítics, no tan sols de l’arc parlamentari català, també als espanyols. Els republicans són l’única formació política amb representació parlamentària que escull els seus màxims dirigents per aquesta via. Per cert, el mateix sistema amb que va ser escollit Salvador Allende.

Tot just set dies després ERC ha fet el seu congrés, i aquí els fantasmes d’esquerra, dels últims trenta anys, han tornat a reaparèixer. Aquest congrés era la gran oportunitat per a recuperar la unitat perduda a força de fracassos electorals i divergències personals, doncs no, ha estat tot el contrari. La divisió entre les diverses famílies s’ha posat de manifest amb més claredat que mai.

Quan tot semblava indicar que la corrent d’en Puigcercós i la d’en Carod arribarien a un acord, segons diuen, una imprudència d’un qualificat militant ho va espatllar tot i això va fer que president i secretari general optessin per formar una direcció mono color. Això sí, pagant un peatge gens menyspreable, perdent en el viatge al seu home de confiança, Xavier Vendrell sotmès a un fort vot de càstig.

En el discurs de cloenda Puigcercós es donava el marge d’un any per integrar les diferents sensibilitats que conviuen a Esquerra.

Ara caldrà veure com es conjuga això. En principi, la veritat és que ni el país, ni el partit es poden permetre una nova trencadissa governamental, això donaria ales a la dreta nacionalista i no estem per luxes d’aquest tipus.

L’ombra de la divisió torna a planejar sobre l’ànima d’ERC. Aquest ha estat el seu leiv motiv des de la recuperació de la democràcia ençà. Als anys 80  Joan Hortalà va succeir Heribert Barrera, després Angel Colom a Joan Hortalà, en la dècada dels 90 Carod li va moure la cadira a Colom i ara és Puigcercós qui defenestra a Carod. I tot això sempre ha succeït en períodes llargs de temps i ha suposat una sangria per al partit. A més a més, en aquesta ocasió no s’ha resolt gairebé res, perquè dins de poc més d’un any caldrà decidir qui serà l’aspirant a President de la Generalitat. Per tant, això és tornar a començar.

La conseqüència immediata de tot plegat és l’aplaçament “sine die” del projecte. Deixar el somni de la república i la independència per més endavant i clar amb aquest paisatge de fons la ciutadania no està per festes i  no pot estranyar que opti per opcions més sòlides, o al menys amb menys rebombori intern.