23 de Gener de 2013

Sobirania redactada

Sant tornem-hi. Avui, dimecres 23 de gener de 2013, hem tornat a viure l'enèsim "dia històric" al Parlament de Catalunya. Ja tenim Declaració de Sobirania aprovada. I ara què?

Un no pot deixar de pensar en l'escola. Feies una redacció i si era bona te la feien llegir davant la classe. Sempre sortien els mateixos a llegir les mateixes floritures. Com aquí, vull dir com al Parlament. Alguns polítics s'han passat una pila de dies fent la redacció, un servidor va perdre el fil de les negociacions diverses vegades i finalment ja hi ha un text. Sempre he volgut fer de senyoreta de primària. I com a tal diré: nens, no teniu edat per fer poesia de qualitat.

La Declaració de Sobirania és un text ple de figures retòriques massa interpretables. Ple d'eufemismes per la quantitat d'impossibilitats que presenta. Portar la poesia a la política parlamentària sovint ha dut complicacions... El text és ple de fronts de debat, alguns d'ells mil•lenaris sobre els límits de la voluntat, la natura de la llibertat, la identitat, el concepte d'Estat, els límits de la nació, les facultats del poder polític, el concepte circumscripció i fins i tot la individualitat i la col•lectivitat. No són pocs els lletrats que diuen que jurídicament és un desastre i no va enlloc.

Però passo de comentar el fons de la Declaració que això ja ho fa massa gent. Vull posar l'accent en "I ara què?". He dit sovint que explicar el teòric procés polític de la independència no és complicat. I deu ser per això que és l'únic que ens expliquen els nostres estimats polítics. Ara ens diran que toca "seguir avançant". El full de ruta polític ens ha quedat més o menys explicat. Tot i que encara no sabem si la consulta serà legal o il•legal, tampoc tenim clar si s'esgotarà i com la via legal, ni tampoc sabem ben bé la pregunta concreta. Tots contemplem la situació donant marges als probables accidents que ho puguin variar tot.

Però a mi no em fa patir el procés polític, a mi el que em preocupa és la concreció econòmica del procés. Del trànsit, millor dit. I d'això ningú en parla. Cosa, per cert, que fa sospitosa la posició de molta gent. I fet que produeix la incredulitat d'un servidor davant la posició de Convergència i Unió. Segueixo sense creure'm que vagin de debò i no m'estranyaria veure bona part de la federació fer campanya pel "No" en cas de referèndum vinculant. Encara no descarto que tot plegat sigui una estratègia de CiU per anar un dia ben armats a Madrid a negociar el Pacte Fiscal que sí reclama obertament la patronal catalana. Perquè a Foment, la Cambra o al Cercle no es reclama res més que això. Potser la negociació del Pacte Fiscal la farà un dia el reservat Lluís Recoder...

Faré la pregunta des d'aquesta humil tribuna i la faré a qui pertoca. Sr. Mas-Colell: veu possible econòmicament el trànsit a la independència? I atenció, no pregunto per la viabilitat de Catalunya com a nou Estat. Aquesta la dono per descomptada. Si ho és Eslovènia, per què no hauria de ser viable Catalunya? Pregunto pel procés -el trànsit- en el terreny financer. Aquesta qüestió no l'aclareix amb claredat ningú. I ja s'ha plantejat la qüestió en diverses ocasions i estic convençut que l'admirat Maurici Lucena posarà l'accent en això tot sovint durant aquesta legislatura.

Concretem, si hi ha quelcom que caracteritza la nostra situació econòmica és el sobreendeutament total. Dic total perquè ara no vull centrar-me en el públic. Vull preguntar pel paper del deute privat en el procés d'independència. Les entitats financeres tenen venciments de deute als que responen amb els seus actius, els seus passius (dipositants), emetent títols de deute i recorrent al mercat interbancari o bé al BCE. Les entitats tenen venciments de forma continuada i consultant qualsevol expert sembla que la qüestió és clau.

Un procés d'independència afectarà amb tota seguretat al funcionament habitual de les entitats financeres. Hem de recordar, per exemple, que La Caixa té quasi el 70% dels seus dipositants fora de Catalunya, això ha anat a més després d'algunes absorcions. Si es donés una retirada de dipòsits de les entitats financeres catalanes no vull pensar què podria passar. Un boicot financer no n'és un de comercial al cava que té un impacte mínim i dura poc. I no ens sorprendrem ara de la reacció del nacionalisme espanyol.

Però la cosa va més enllà, a curt termini les entitats financeres no podrien fer front als venciments amb l'ajuda d'un BCE que a dia d'avui sosté tot el sistema financer com a prestamista d'última instància. És més que una hipòtesi la fugida de capitals via transferències i no podem oblidar que les entitats catalanes van carregades de bons espanyols que veurien alterat el seu preu derivat del trànsit de tot plegat. Molts donen per fet que l'interbancari quedaria sec per als bancs catalans i que deixarien de formar part del sistema bancari europeu, almenys a curt termini. Jo això últim ho matiso, perquè la llicència bancària de les entitats és espanyola, en tot cas, Catalunya quedaria sense bancs propis i les nostres entitats com a espanyoles, sota supervisió europea i de Basilea, tenen unes exigències regulatòries de capital que tenen molt a veure amb el destí dels seus crèdits. No els ajudaria la turbulència en el mercat de bons ni tenir tant de crèdit concedit en una Catalunya que no sabem en quin estatus jurídic es trobaria.

És obvi que tot aquest trasbals es podria produir d'una forma més o menys intensa segons com anés el procés, si és més aviat tranquil i pactat alguns dels cops serien més continguts, però si el procés s'encén (estil DUI), prefereixo no pensar com podria acabar aquesta història. En tot cas, lluny del voluntarisme habitual es pot afirmar que el BCE té molt a dir en el famós dret a decidir sobre aquesta qüestió. Les famoses "sobiranies compartides".

Unes preguntes concretes per al President Mas: es poden afrontar els riscos d'insolvència financera de les entitats en cas de tirar endavant aquest procés? Va dir que "la independència clàssica no ens convé" el novembre passat pensant precisament en aquesta qüestió? Crec que ja toca concretar aquestes coses. Perquè costa de creure que CiU vagi seriosament amb el procés quan no acaba de precisar tota aquesta matèria tan fonamental. Diuen sovint: "altres estats europeus han assolit la seva independència durant els últims vint anys", correcte. Però cap d'ells tenia un marc com és la Zona Euro. Ni venciments de deute privat, bàsicament perquè la majoria eren economies comunistes o han estat independents després d'una guerra.

Segueixo, a Catalunya han caigut nou caixes d'estalvi, vull dir que nou de les antigues entitats han necessitat fons públics per a la seva recapitalització. Cal recordar que aquest procés s'està fent en bona mesura amb fons europeus del que avui anomenem MEDE. Conseller Mas-Colell: com encaixa el procés d'independència enmig de tot el que suposa el MEDE i enmig del debat obert a la Unió Europea sobre la recapitalització directa de la banca? Al final d'aquest debat s'aclarirà si els diners que serveixen per rescatar entitats financeres computaran com a deute dels estats o no.

De moment es manté el silenci oficial de La Caixa sobre el tema. Tot i que un veterà com Josep Vilarasau preguntat per la Independència va dir: "Simplement no la veig". Cru realisme de banquer professional? Em temo que sí. El Banc de Sabadell també fa silenci, la discreció climàtica és un tret característic de la bona banca, però vull recordar que entre els accionistes de referència del banc trobem Isak Andic, Banco Comercial Portugués i José Manuel Lara Bosch. No cal que digui res més.

Què vull dir amb tot això? Doncs que hi ha coses que no ens expliquen aquests partitòcrates de discurs força naïf que tenim. La senyoreta de primària els diria que la redacció de la Declaració de Sobirania els ha quedat maca, però el professor de mates de la secundària ja els diria que un resultat aproximat no val. I tampoc l'exacte si no es justifica amb precisió com s'hi arriba. Vull que el meu lector es fixi en una cosa, només he tractat un punt d'incertesa en el procés d'independència, per a mi el més important de tots. Però n'hi ha més. Els malvats mercats fugen de la incertesa.

M'és absolutament igual la independència de Catalunya, de fet no votaré en cas de consulta. O votaré en blanc, no ho sé. Jo no tinc "consciència nacional". I dono per fet que qualsevol estat -sigui espanyol o català- em molestarà tant com sabrà. A mi el que em faria patir si em cregués que CiU va endavant de debò, són els riscos i costos del procés. I sincerament, no me'n refio gaire de qui diu pretendre pilotar tot això. Els nostres polítics no han estat capaços de construir un relat coherent sobre la crisi, menys capaços els veig de preveure les conseqüències d'iniciar de veritat una aventura com aquesta. Els demano claredat i concreció.