07 de Maig de 2013

Me'n fa a mi. Però a qui hauria de fer vergonya parlar de cimeres és al Govern de la Generalitat. La paraula "cimera" no trigarem en deixar-la de sentir, porta massa temps sent objecte de befa. Potser en diran d'una altra manera. Les "cimeres" ja no aporten res, de fet quan es convoquen -sobre corrupció, economia o sobirania- ja són indici de que no se sap què fer.

Tampoc no ens auto flagel•lem, no és cosa només catalana. Durant la crisi de la zona euro també han estat molt freqüents les cimeres per decidir fer-ne una altra més endavant. Han arribat a fer cimeres "decisives i històriques" cada cap de setmana. Però hem de reconèixer que aquesta última cimera convocada pel President Mas ha tingut una gràcia especial: era sobre el dret a decidir i no s'hi ha decidit res.

Mentre l'independentisme que porta com a bandera la Declaració Unilateral d'Independència (DUI) va accelerat amb l'expressió "tenim pressa", el President Mas ja fa estona que va frenat. I a aquestes alçades no pensava estar paralitzat com a Govern. Pensava que tindria una còmoda i patriòtica majoria absoluta per fer i desfer les coses de CiU. Però no, tot el show preelectoral va beneficiar a ERC. El President no pot córrer, de fet no pot ni caminar i sembla que ja no ho pot amagar gaire. El "procés" que ha estat retòrica, propaganda i festes està aturat, si ha existit mai en el terreny fàctic. A CiU coneixen des del primer dia les impossibilitats del procés amb el qual van emocionar bona part dels catalans amb molta il•lusió -"col•lectiva" com diuen els gregaris- de cara a aconseguir la tant suplicada "majoria excepcional"

Poc a poc la realitat es fa molt més visible que durant la passada tardor quan érem quatre els que ens vam aïllar sanament d'aquell ambient encegat. En això de la independència passa com amb qualsevol proposta que ens ofereix la vida, hi ha dues menes de persona honesta: qui primer s'ho creu i després mira com fer-ho possible i qui primer veu si és possible i després decideix si s'ho creu. Les persones deshonestes no es troben en aquesta classificació, elles estan avui dia en el negoci de la política de partit, d'entitat i de Govern. Per això tenen una preferència, els agrada més la primera mena de persona honesta: crèdula i que sigui fàcil de governar i de fer contenta.

La crua realitat: no tenen ni punyetera idea de com fer possible la independència de Catalunya. Ni mai l'han tinguda. D'aquesta realitat parteixen tots els eufemismes utilitzats durant el "procés": dret a decidir, sentiment independentista, transició nacional, consulta, Estat Propi... I no segueixo. No poden dir que no ho saben fer perquè han promès aquest procés que, de moment, només és fingit en redaccions escolars i declaracions solemnes i fraudulentes. Sembla ben bé que estan deixant que la realitat frustri a tots aquells als que han manipulat, enganyat i emocionat. Deuen pensar: "ja sabrà el nen tot sol qui són els Reis". A "Sobirania redactada" vaig explicar força tot això, però ho porto fent durant 8 mesos en aquesta casa que em deixa fer plorar la canalla amb els meus articles.

Avui he vist un cert consens a la tertúlia de Els Matins: "A Madrid no s'ho prenen seriosament." Són entranyables... No s'ho prenen seriosament perquè no és seriós, perquè no és concret, perquè no ho pot ser i perquè no es passa de redaccions, òrgans, cimeres i actes festius. He preguntat algunes vegades per l'absent alarma del Govern espanyol en aquesta matèria.

A Madrid no pateixen com alguns d'aquí voldrien perquè saben que la gran majoria de catalans no vol saltar-se la llei a la torera. Perquè aquí la violència taurina no agrada gaire. Clar que hi ha catalans que diuen voler obviar la llei en nom de la democràcia i que "vinga, som-hi!", però són minoria els que pensen que només serien ells els únics en saltar-se-la en cas de que l'ordre desaparegui. Per sort -com deia- la majoria de catalans volem fer les coses legalment, malgrat que les lleis ens agradin poc o gens. Sí, les lleis s'haurien d'adaptar a la realitat per ser justes i eficients i és aquesta la lluita dialèctica sobre qualsevol tema en una democràcia, en aquest sentit pot haver estat un error històric de cert sobiranisme haver renunciat a convèncer la resta de l'Estat. Fins i tot pot haver endarrerit la independència, si en algun moment és possible. En tot cas no perdem de vista que sense llei hi ha el caos i els agressors es multipliquen per totes bandes, no només per la pròpia.

Però atenció, a Madrid no només no s'alarmen perquè coneixen el tarannà pactista de la majoria de catalans, tampoc es prenen seriosament certes arengues perquè la independència és continentalment i financerament impossible a dia d'avui sense pactar-la amb la resta de l'Estat i amb la UE. Impossible dic, sense fotre un daltabaix econòmic i civil monumental en menys de 24 hores que amb una DUI ves a saber com acabaria. A CiU ho saben i crec que a ERC també, tot i que no ho expliquen als partidaris de la DUI que no saben tot el que podria implicar la consecució de la seva proposta. Per què no ho expliquen això? Fan servir certa massa agitada per pressionar?

Sovint alguns independentistes em posen l'exemple dels estats bàltics i la seva sortida de la URSS. En això els haig de donar al raó, només amb el col•lapse de l'Estat i de la UE tal com la coneixem, "la independència clàssica" de Catalunya tindria alguna possibilitat sense haver de fer reformes legals civilitzades a l'Estat.

Fer servir l'expressió "sentiment independentista" ha sigut freqüent entre les enamoradisses files convergents, tan electes com tertulians de partit han abusat de l'ensucrada expressió. Per evitar el "ser", molt més convergent, vanguardístic i per tant revisable el "sentir-se". Després d'aquesta cimera inútil, l'exigència de concreció sobre el procés augmenta i aquesta no arriba ni en el terreny polític, ni legal; molt menys en l'econòmic. Per a un servidor que va reclamar aquesta concreció des del primer moment, més que molts independentistes, això no és motiu de sorpresa. Alguns diuen que CiU no es pot fer enrere, jo el que no tinc clar és si ho faran abans, durant o després de la consulta. La realitat financera mana molt en la nostra situació. I als que ho diuen en un sentit electoral vull dir-los que CiU, defensant coses ben diferents, ha tingut xifres de vot molt semblants, sembla ben bé que el seu electorat és molt de marca. En aquest sentit vull recordar que més de la meitat dels votants de CiU se senten en alguna mesura espanyols segons el CEO, són una bona motivació per a la proliferació d'eufemismes a l'entorn del "sentiment independentista". I fins al moment l'únic que ha provocat el "procés" és la mobilització de l'electorat d'ERC que estava a l'abstenció i el creixement de l'espanyolisme més explícit. Diria que més que mai és probable un Urkullu a CiU. Algú recorda el Pla Ibarretxe? La marxa enrere no ha passat factura al concertista PNB.

@AzoteLiberal a Twitter