03 de Desembre de 2013

En castellano

Constitució de Catalunya: "Nosaltres, el Poble de Catalunya menys una meitat, declarem que..."

Aquest podria ser un inici sincer. Però les constitucions són plenes de mentides en benefici de l'èpica que perfuma la claveguera política. No il•lusiona un text fundacional començat de forma tan crua, oi?

Amb quina porció electoral s'està en condicions de dir "Nosaltres, el Poble..." sense mentir molt? Ho dic perquè sempre s'inclou gent que no vol formar part del "Nosaltres", això la majoria social antillibertària ho ha perdut de vista, si algun cop ha tingut gaire present que votar no és exactament el mateix que poder triar. L'Estat i el projecte d'Estat són massa obligatoris, lluny del dret a decidir individual. I el llenguatge legal sovint ofèn persones i també la veritat. La pluralitat real sempre carda els plans de l'abusada i coactiva primera del plural pronunciada pel poder públic. "Nosaltres i els coaccionats declarem que...", és així com començarien les constitucions del món, si els estadistes fundadors diguessin la veritat.

Calma, ara em poso pragmàtic. Sóc partidari de la consulta perquè ens donaria una informació rellevant i que alguns volem saber. Tan sols la seva celebració afluixaria la tensió social generada pels governs durant els últims temps. Però aviso: si es fa, mirant els probables resultats i el show muntat per la pregunta, no servirà per decidir res, ni per res més que el que he dit. La consulta està sobrevalorada però m'agradarà anar a votar en blanc o abstenir-me. A mi, aquesta gentola que ens governa no m'enreda mai més en els seus oportunismes electorals i les seves literatures mig escrites convenientment. A la majoria de vosaltres encara us venen burres coixes i de cartró tot i que aneu dient que en desconfieu. Recordeu l'Estatut? El va polir el Tribunal Constitucional i la realitat econòmica a diari. La consulta, es faci o no es faci, serà polida per les tallants condicions materials. Competiu individualment sense fer mal a ningú i deixeu d'esperar tant del que l'Estat o el projecte d'Estat pot fer per vosaltres. Veureu com s'està més bé, s'avança més i es molesta menys a altri.

El resultat de la consulta no ens arreglarà res perquè el resultat no canviarà cap de les tres realitats que tenim: la internacional i europea, la financera i la social catalana. Ja he dedicat uns quants articles a les dues primeres, aquest està més centrat en l'última.

Els polítics, amb els seus argumentaris enllaunats repetits fins a una fatiga que fa desconnectar tothom menys als viciosos de la política, obvien les realitats que no els interessen per al seu discurs. Ni les tracten, però no les ignoren. I una bona quantitat de ciutadans d'aquest país només atenen les realitats que encaixen en les seves preferències més emocionals. No per això, les incòmodes presències desapareixen. Ho tornaré a dir perquè serveix de teràpia social i potser fa madurar a algú: la independència de Catalunya no només depèn de la voluntat dels catalans expressada amb un vot. Graveu-vos-ho amb foc. Aquest voluntarisme epistemològic ha presidit tota la retòrica al voltant del famós Procés i de la consulta. I el poc interès per certes realitats molestes és un símptoma de que bona part de l'independentisme no va de debò, qui vol realitzar un somni opera sobre les realitats, no només sobre les exaltades voluntats. Menys encara sobre la metafísica d'una inexistent, fora de la gramàtica, voluntat col•lectiva.

Afirmar subjectes col•lectius és fer-se una fantasia homogeneïtzadora de caràcter social, aquest és el centre del discurs de tot sobiranisme nacional o de classe. D'aquí sorgeixen abusades analogies com la del divorci o la de la comunitat de veïns quan es debat sobre la independència. Es tracten grups de milions persones com si fossin una sola que pren decisions. I no. Resulta que la realitat social d'un territori és més plural, més complexa, més dinàmica i està formada per milions de voluntats que estan a cadascun dels nostres cervells i actualitzades en temps real. No hi ha "un sol Poble" ni a Catalunya, ni a Espanya, ni a Europa, ni a Camprodon; per molt que ho pugui dir un text legal o d'altra mena. Tenir tot això present ajuda a entendre que: la consulta pot ser bona, però no canvia una realitat i és que la societat catalana és brutalment plural. Com podem veure en el guirigall sobre la pregunta format al Parlament on hi ha nou partits.

La diversitat és quelcom que celebra qualsevol amant de la llibertat i enemic de l'avorriment, però hi ha gent que no celebra la pluralitat catalana tal com és perquè viuen amb por, amb odi, amb reacció enfront d'un altre nacionalisme, amb violència interna i amb frustració. Durant aquest període m'he creuat amb alguns militants independentistes amb una il•lusió sinistra influïda per la politologia més comercial. Diuen que després de la hipotètica independència l'eix nacional desapareixeria en el mapa de partits catalans. Parlen de ser "un país normal" també en aquest sentit. Aquí hi veiem la fantasia homogeneïtzadora de tot nacionalisme, aquesta la té també l'espanyol ben jacobí. Qui afirma això està masturbant la seva consciència nacional imaginant un Estat Català on no hi haurà ningú representant la sensibilitat nacional espanyola, la comunitat lingüística castellanoparlant o la defensa de la reunificació amb l'Estat espanyol. Suposant que Catalunya fos un nou Estat, l'anomenat eix nacional no desapareixeria de l'escena política catalana d'un dia per l'altre bàsicament perquè la societat que tenim és la que tenim. Les incòmodes presències no desapareixen, si no se les elimina violentament. La pluralitat d'individus és material. La nació homogènia és a la perillosa imaginació dels obsessionats amb que cada Estat es correspongui amb una nació cultural de límits sempre interpretables. Puc posar d'exemples un grapat de parlaments on l'eix nacional no ha desaparegut del debat polític després de la independència. Anunciar aquesta il•lusió és de les coses que més m'han posat els pèls de punta durant l'últim any. És una declaració d'intencions d'influència balcànica, no pas bàltica.

Si una consulta s'ha de fer legalment és precisament perquè l'individu és l'única unitat material de sobirania. No en coneixem altra. I en aquest punt neix la pluralitat social: som individus que podem actuar i el límit ha d'estar en els drets dels demés. No podem oblidar que la democràcia és un valor instrumental, no un valor final. La llei ens dóna la circumscripció de la qual podem acceptar la voluntat majoritària. I aquest marc a dia d'avui no només depèn dels que "tenen pressa" en afirmar "Nosaltres, el Poble..." deixant-se la meitat pel camí. Els altres t'han de reconèixer i això s'ha de pactar: a Espanya, amb França, amb els altres socis de la UE, amb els creditors, amb el BCE que t'ha de sostenir el sistema financer, amb l'OTAN, amb els Estats Units i amb el Món a l'ONU, a l'OMC, al BPI, a l'FMI i a Eurovisió. Tots aquests agents tenen alguna o molta cosa a dir. "Sobiranies compartides" en diuen els que en saben. Mas ha dit amb tota la raó: "si no et reconeix ningú, les independències són un desastre monumental".

Tothom parla en nom del Poble, aquí fins i tot ho fa Teresa Forcades que sovint parla en nom del 99%, quan ella representa l'1%. I el seu projecte es fa dir Procés Constituent, sospito que la humilitat no és la gran virtut de la monja. A Catalunya, el resultat de la consulta no serviria de res perquè persisteix la igualació aproximada entre independentistes de tota mena i unionistes de tot color. Això es dedueix del vot popular a les eleccions al Parlament de Catalunya. I vull destacar que les societats occidentals pluralistes i marcades pel marketing  tendeixen a l'empat quan es tracta d'optar entre A i B. Seguint la profunda crisi veneçolana he pensat molt en aquest tema, allà l'oficialisme utilitza la paraula Poble per violentar greument a la meitat de la població. La fractura civil és absoluta i acabarà malament.

"Nosaltres, el Poble..." sempre és una mentida, sempre s'hi inclou gent sense permís. Jo mai ho diria amb la rotunditat que s'afirma al carrer i a les constitucions. Però l'expressió encara és més falsa quan aquesta associació no té un molt ampli permís dels socis, i això també va per l'Estat Espanyol que vol ser francès. Solució? Quan me la paguin la dono amb detall. De moment dic que menys poder per als planificadors centrals, més mercat i Gironda. Molta i flexible Gironda és control del poder, pau i comerç.

@AzoteLiberal a Twitter