07 de Novembre de 2012

Mas no podia continuar la legislatura amb el seu projecte principal encallat: el Pacte Fiscal. Ja el recuperarà... Menys encara podia continuar havent de dependre dels vots del PPC en matèria pressupostària perquè és el PP qui governa a Madrid i per tant qui d'entrada  -en principi dic-  s'oposa al Pacte Fiscal. El mateix President Mas ho va dir quan el PP va assolir la majoria absoluta, el Pacte Fiscal va quedar en stand by en aquell mateix moment. Mas hagués volgut que el PP depengués de Duran i Lleida al Congrés. Sí, l'aparentment enterrat peix al cove. Però el PSOE va estar tan desastrós que no va poder ser i el PP va obtenir l'absoluta. Això no vol dir que Mas hagi renunciat a col·locar el Pacte Fiscal a un Gobierno quan necessiti a CiU com a suport parlamentari, no s'ha vist mai a ningú de la federació renunciar a més diners aconseguits d'aquesta manera.

De moment, Mas necessita l'absoluta per quan el PP perdi la seva  -cap allà el 2015 o abans- i amb la intenció de jugar fort convocà una manifestació ben passional amb tots els mitjans que té al seu abast per a que fos un èxit. Ha utilitzat la mobilització i fins hi tot l'ha feta servir en la campanya institucional finalment retirada. A Palau no sabien que el vídeo provocaria polèmica? Mas anima i encén l'independentisme amb el següent objectiu: aconseguir el vot útil del nacionalisme català i assolir una posició de força ben cridanera de cara a tota negociació amb Madrid. I tot sembla que li va força bé segons les enquestes.

El càlcul electoral de Mas cap a l'absoluta: "Lidero la unitat patriòtica i aprofito el moment ideal de convocatòria per acabar de desfer el PSC. Aconsegueixo la força que necessito davant el Gobierno del PP per quan ja no tinguin la majoria absoluta. Tanco una sèrie de comissions d'investigació al Parlament i aconsegueixo neutralitzar els indignats centrant tota la campanya en el debat sobre la sobirania."  Respecte a això últim,  cal dir que quan els indignats catalans i els decebuts de l'esquerra van a votar, el sobiranisme ho passa malament. Així ho indiquen les dades. D'aquí que el meu preferit -Joan Herrera- faci coses estranyes com anar a la gran mani independentista, però ell hi va en contra dels mercats... L'esquerra radical no vol deixar escapar la gran oportunitat servida per la conflictivitat social; i menys la vol perdre per culpa de l'agenda política molt ben portada del President Mas. El tema de la campanya perjudica molt a l'esquerra extrema que vol capitalitzar en escons el descontent social.

El càlcul de Mas és impecable. Crec que comptem cinc o sis pardals morts amb el sol tret de la convocatòria electoral.  Però pot haver-hi sorpreses, ja ho tenen això les eleccions. Fa unes setmanes no hi creia gaire en aquesta possibilitat però conforme avancen els dies penso que pot ser que el President Mas no ho tingui tot tan lligat. S'observen moviments intensos entre els adversaris de CiU.

Si hi ha sorpresa electoral i els plans del Govern no tenen èxit pot ser per dos motius principals i dos que considero menors. Definim les dues principals i possibles corrents adverses per CiU:

• L'independentisme podria no fer vot útil a favor de Mas per no creure'l després d'haver evitat la paraula clau amb premeditació, haver negat la "independència clàssica" com una possibilitat, parlar d'estat propi que pot ser com Baviera o Massachusetts i haver parlat massa d'interdependència. Si jo fos independentista no votaria Convergència i Unió, promet ser una enganyifa. Mas no deixa clar si se saltarà la llei i Duran i Lleida refreda la reivindicació cada vegada que pot. Escalfa i refreda de papers repartits, especialitat de la casa. Si vostè vol la independència té moltes opcions electorals, però cap d'elles és Convergència i Unió. Malgrat la potencial enganyifa de CiU, sembla complicat que l'independentisme no faci vot útil a favor de Mas; tenint en compte la línia i novetat de Junqueras i la divisió escenificada a la cimera on els diferents partits independentistes no es van posar d'acord. A més a més,  hi hem d'afegir l'entrada de les CUP en escena i això encara divideix més. El típic càstig a la divisió beneficia a CiU. Un però més: no podem perdre de vista que també es podria donar que tot el nou discurs de CiU hagi alimentat el nombre de votants d'ERC, haver posat tota la maquinària de Govern en la direcció d'acostar-se al discurs dels republicans -malgrat els eufemismes- podria resultar en la renovada contrastació del clàssic electoral sobre el vot a l'original preferit a la còpia.
  

• El tant mencionat vot de les eleccions generals es podria mobilitzar de cara a les eleccions catalanes i podria anar a votar com mai. Un clàssic de la política d'aquest país. La diferència de participació entre les eleccions al Parlament i les Generals és d'entre el 9 i el 15 per cent tradicionalment. Sempre a favor de les generals, comicis en els que el nacionalisme sempre perd i per molt. I fins hi tot bona part del mateix porta de cap de llista a Duran i Lleida, que tampoc és independentista.  Aquestes eleccions s'han plantejat com decisives pel que fa al futur de l'actual marc polític i jurídic, semblen de caràcter plebiscitari i això pot haver mobilitzat aquest votant tradicionalment abstencionista a les eleccions catalanes. L'empenta independentista als carrers i als mitjans pot haver mobilitzat l'unionisme com mai a Catalunya i hi ha símptomes d'això. De quants vots parlem? D'entre 400 mil i 700 mil vots, segons quines eleccions passades tinguem en compte. Si una part important d'aquest vot s'incorpora pot suposar la composició d'un Parlament força diferent al que hem estat acostumats. Això podria frenar la caiguda esperada del PSC i fer que el PPC tingués un bon resultat. Però aquests electors, que voten en clau espanyola i han menystingut sovint les eleccions catalanes, poden estar cansats de les opcions tradicionals de PP i PSOE; i poden ser l'explicació de que Ciutadans experimenti una pujada intensa a les enquestes. Aquest votant pot fugir de les opcions de sempre i anar a parar a un jove Albert Rivera que és molt present a la gran televisió comercial de l'Estat. El debat identitari beneficia a Ciutadans i en aquest sentit el President Mas els ha fet un favor electoral impagable situant-lo en el centre del debat polític amb tanta intensitat. Com que aquesta possible sorpresa també l'avaluen a Palau, han tingut alguns capítols per intentar refredar l'independentisme que pot acabar mobilitzant massa l'unionisme. Duran i Lleida és el gran refredador, però també hem tingut la negativa de Mas a fer entrevistes per a mitjans d'àmbit estatal, i casualment; sondejos a RAC1 que han parlat de la caiguda de l'independentisme respecte a fa dues setmanes. Els capítols constants d'escalfa i refreda es poden veure a l'hemeroteca des d'un parell de dies després de la manifestació de l'Onze de Setembre.

Aquestes dues possibles sorpreses electorals mencionades estan centrades en l'eix anomenat "nacional". L'eix que el President ha volgut que ho impregnés tot. Per això considero menors els dos següents corrents, més enfocats des d'una perspectiva "de classe", com diria un marxista:

• CiU podria perdre bona part del vot benestant que rebutja les aventures i els riscos del procés d'independència i que s'ha pogut creure a Mas en les seves intencions més enceses. Parlem del somni d'Alícia Sánchez-Camacho. En aquest sentit haurem de veure què passa el 25 de novembre a certs districtes de Barcelona i a certs municipis acomodats. També considero que és una tendència menor perquè el discurs sobiranista està força marcat per l'economicisme sobre el dèficit fiscal entre territoris. Sens dubte aquest és un front que el PPC està intentant explotar com sempre, procurant destacar la suposada radicalitat de la deriva del President Mas.

• El vot dels indignats es podria manifestar electoralment amb força contra les retallades, com seria el somni de Gemma Galdón i dels seus amics d'ICV. El Govern s'ha ocupat d'intentar tapar aquest debat. Però no hem de menystenir aquesta possibilitat de sorpresa.

Vistos els fronts de sorpreses possibles hem de dir una cosa: tots són possibles a la vegada. Tots. Igual que Mas pretén tenir la majoria captant vot o aprofitant la debilitat de tots els fronts, Mas pot patir desgast per part de tots ells. Els independentistes podrien no creure'l i els enemics de les aventures podrien espantar-se. Els indignats podrien participar molt per castigar a CiU i a la vegada també podrien participar molt els unionistes que només voten a les eleccions generals. Una idea que reforça la possibilitat de sorpreses és que la societat catalana s'ha polaritzat com mai i això tradicionalment beneficia els extrems d'un arc parlamentari. El clàssic de "si es pot votar l'original no es vota la còpia".

Si haig de posar l'accent en alguna cosa de les que comento, el poso en la participació. És clau. Crec que una gran participació superior al 70% perjudicaria contundentment els càlculs de CiU pel front unionista i pel front dels indignats, les dues grans bosses d'abstenció habitual a les eleccions catalanes. Si la participació està en la mitjana o més baixa, el President Mas se sortirà amb la seva i tindrà la força electoral necessària per fer el que vulgui. Sigui el que sigui. La meva aposta, si Mas aconsegueix l'absoluta, és que amenaçarà amb la seva interdependència fins que el "Pacte Fiscal en la línia del concert" sigui possible per l'aritmètica al Congrés del Diputats. Simplement està jugant fort, el concert econòmic no és cosa senzilla d'aconseguir en el marc autonòmic i cal semblar valent i arriscat.

Ho dic sovint, crec que la "independència clàssica" de Catalunya només és probable amb el col·lapse econòmic de l'Estat Espanyol, amb un posterior Gobierno d'una Syriza a l'espanyola i aquests dos fets combinats amb una Catalunya governada encara pel nacionalisme de dretes. Si no es dóna aquest mixt que implica una crisi europea espectacular, crec que la "independència clàssica" no és probable. I estarem d'acord en que aquesta combinació es veu complicada de moment.

Sobre la consulta legal o el referèndum il·legal? Formen part de les posicions de força del Govern de la Generalitat en la futura negociació. Tant si es fa la consulta com si no es fa, es jugarà amb aquesta idea de cara a pressionar al Gobierno. L'escalfa i refreda constant per part de CiU és indici d'una actitud típica prèvia a una negociació. I afegeixo que aquest escalfa i refreda permanent també seria normal en aquell que coneix els riscos reals del procés d'independència, alguns dels quals la fan pràcticament impossible. Riscos que no poden obviar en un partit amb la composició social de CiU.  I aquí és on un servidor veu l'explicació de que cada cop més es parli de "sentiment independentista" i no d'un independentisme més de fets i riscos veritablement assumits. El cor sempre ha estat el punt fort de l'electoralisme de CiU.

El peix al cove tornarà, perquè és una de les essències bàsiques d'aquest sistema partitocràtic. La Puta i la Ramoneta només han canviat de look.

Pronòstics:

Actual composició del Parlament: CiU 62 PSC 28 PPC 18 ICV 10 ERC 10 SI 3 C's 3 DC 1

Si el President Mas se surt amb la seva: CiU 70 PSC 18 PPC 16 ERC 15 ICV 11 C's 5

Si es produeixen totes les sorpreses: CiU 56 PSC 21 PPC 19 ERC 18 ICV 13 C's 7 CUP 1