e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

14 de Juny de 2013

 

Catherine Ashton: "Ai, Déu meu, quines preguntes...dels catalans no en parlaré". Ja tenim una nova declaració d'aquestes que permeten especular. Per què la màxima representant de la diplomàcia europea reacciona d'aquesta manera a la pregunta sobre el "procés" sobiranista a Catalunya? Sobta, a més a més, que aquesta hermètica reacció vingui d'una ciutadana britànica, d'un país que ha canalitzat la demanda escocesa amb un referèndum que com tots sabem no tindrà cap impediment per fer-se.

Més enllà de la prudència que caracteritza a les autoritats comunitàries a l'hora de valorar la política interna d'un Estat membre, el comentari d'Ashton sembla expressar la sensació de voler fugir d'un embolic. I això és el que més afirma, que estem davant d'un embolic del qual volen prescindir les autoritats europees. Ja ho hem vist en altres ocasions. Per què?

Sovint es comenta que la creació d'un nou Estat sorgit d'un dels membres de la UE crearia un precedent que no interessa als altres socis. I això és cert des d'un punt de vista polític, estrany és l'Estat i el poder que vol que es posi en qüestió la seva existència i la seva territorialitat. Però llavors la pregunta és: I per què no sembla molestar el cas escocès a estats com França? I aquí és on un servidor intenta buscar diferències pràctiques entre el cas d'Escòcia i el de Catalunya.

Prescindint del debat més històric i legalista sobre la formació dels estats d'Espanya i del Regne Unit, la diferència més important que trobo en el present entre els dos casos és l'Euro. I tot el que implica des del punt de vista de la dinàmica entre creditors i deutors en plena crisi.

Sovint, quasi sempre, s'afronta el "procés" des d'un punt de vista massa polític i en el terreny del voluntarisme de pati d'escola. En tot aquest debat sobre la consulta i el "procés" s'han apartat una sèrie de realitats, potser la més gran és la situació de crisi financera que viu Catalunya, Espanya i el conjunt de l'irresponsable Mediterrani. El President Mas, el passat dimarts, va fer un comentari des de Palau en aquest sentit, estem parlant d'independència en el moment de màxima dependència financera. Si combinem aquest comentari amb el que està dient en Duran i Lleida últimament sembla que el realisme comença a fer-se present en el discurs de CiU. Segurament l'única via que tenen per sortir de l'atzucac on es troben és liderar aquest realisme que moderi la il·lusió tant befada del passat recent.

Voluntarisme és operar sobre el levitant desig, realisme és operar sobre l'aterrada realitat. El voluntarisme és no voler tenir en compte tota la realitat, només una part. I la voluntat no és l'únic que permet la consecució d'un desig, ni la dels catalans ni la de ningú. Al pati de l'escola es pot ser Batman, Messi o el Rei Lleó, a la vida real es pot intentar ser el que es vol però sempre es farà amb les limitacions del món físic ple d'agents que un no controla. Tot això ja ho saben a la direcció de CiU i d'ERC perquè ja són grandets, malgrat que han estimulat el "sentiment independentista" més escolar des de la passada tardor.

Realisme: un dels agents que no controla Catalunya és la Zona Euro, els britànics no en formen part i comença a ser evident que és això el que fa que el procés escocès no generi els comentaris i problemes que sí genera el català entre els euròcrates com Ashton. Forma part de l'independentisme més naïf i voluntarista pensar que Angela Merkel, Draghi i Bussel·les no tenen res a dir sobre el "procés" català. Em jugaria un braç en que ho tenen tot a dir, si no ho han dit ja.

Europa està en una crisi complexa d'implicacions globals, no cal ser gaire viu per veure que les clàssiques sobiranies nacionals en un marc de divisa única han desaparegut, no és independent ni el Govern de Rajoy. Tampoc no ho és perquè Espanya deu la camisa, com Catalunya. Qui ha posat els diners per rescatar les caixes fallides? Nou d'elles són catalanes. Qui els ha posat? Els grans contribuents del fons de rescat europeu, els nostres creditors, els que de debò avui dia tenen el dret a decidir. A qui deuen una pila d'euros les entitats financeres catalanes? Als estalviadors d'aquí, de la resta de l'Estat espanyol i d'arreu del món començant per Europa. Qui està finançant de moment el nostre dèficit públic que tots els polítics es resisteixen tant a retallar? Els mercats i la intervenció del BCE. Per acabar, vull recordar que la Zona Euro està enmig d'una difícil negociació sobre la recapitalització directa de la banca, en aquest sentit el debat sobre la independència de Catalunya no pot haver estat més inoportú des d'un punt de vista financer. La sobirania, ara i sempre, l'han perduda aquells que s'han endeutat sobiranament.

Pagaria per saber què en pensa Merkel del "procés" català. I sobretot si el veu o si el farà possible.

 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Enviar a un amic  
1600
0
TORNAR