Ara el PSC

 

Amb aquest títol segur que més d'un s'ha espantat. No demano el vot per al PSC, no. Titulo amb el PSC però és un cas més, no és el primer, ni serà l'últim d'indisciplina parlamentària en aquest sistema electoral i de partits.

 

Els independentistes de paper maché -els de mentida, els que recolzen CiU i no exigeixen gaire res a Mas- estan viciats en exercir el bullying contra el PSC, un partit que no sembla necessitar gaire ajuda per quedar en l'oblit. Bona part del seu electorat s'està morint i el seu espai està sent ocupat per un centredreta que practica polítiques econòmiques socialdemòcrates, per un unionisme alarmista davant un Mas que no passa de redaccions escolars, per una ICV llançada al populisme fiscal i per una ERC que està recollint el vot del PSC que sempre li ha fet una mica d'angúnia dir que és espanyol.

 

Començo amb "Ara el PSC" per expressar la fatiga: el farciment de gònades que un servidor carrega per haver de fer un cop més el mateix diagnòstic. Repetits no m'agraden ni els meus argumentaris.

 

El nostre sistema electoral i polític comet una contradicció destacable. El Tribunal Constitucional, l'any 1983 i en diverses sentències, va deixar clar que l'acta de diputat és del titular i que el partit no pot obligar-lo a deixar l'escó. Però resulta que el diputat no és escollit nominalment, per desgràcia és triat en una llista tancada i bloquejada que ha de ser d'un partit o d'una agrupació electoral. Per tant l'electe no representa directament als votants, els passa comptes a través dels partits.

 

Si un es pregunta qui representa millor els votants arriba fàcilment a la conclusió de que no és el diputat, és el partit. Això és evident quan el programa polític votat és el de cadascuna de les formacions i no pas un programa polític individual de cada diputat. Més quan la circumscripció electoral és tan gran com aquí. De fet, tots sabem que quasi la totalitat de votants opta per una marca i no coneix ni un 10% de la llista de partit seleccionada.

 

Com molta gent, sóc partidari del vot en consciència dels diputats. Però això no m'impedeix reconèixer un fet: a dia d'avui, la sigla és més representativa dels votants que la posició individual de cada electe. Crec que a aquestes alçades de la pel•lícula la ciutadania ja hauria d'estar molt més compromesa amb el canvi de model electoral que solucioni aquesta contradicció i que ens dugui a una millor representativitat. I si no és molt demanar, a restar pes a l'únic poder real: els aparells de partit. Sí, aquests que segons la Constitució han de funcionar internament de forma democràtica. Amb això últim ens maregen molt els defensors de les primàries, però potser no ens ha de preocupar tant. Al cap i a la fi, militar no és obligatori. Però el que sí ens afecta a tots és com som representats al Parlament.

 

Val a dir que en el cas concret d'ara amb el PSC no tinc gens clar qui ha traït més el programa electoral del partit, si l'aparell o els díscols. O si simplement estem davant de dues interpretacions diferents pel que fa a la forma de sol•licitar la consulta legal i pactada que els socialistes defensaren en campanya. Tot plegat fa el cas ben especial i planteja els dubtes de diagnòstic típics de quan s'està davant la descomposició i desaparició d'un partit. Ja veurem si finalment és així.

 

Avui ha circulat molt la fotografia del grup del PSC amb un Daniel Fernández imputat ben integrat i els tres díscols apartats al costat del grup de C's. Efectivament, aquesta manera de funcionar dels partits deriva d'uns incentius generats pel model electoral de llistes tancades que premia la disciplina imputada abans que la convicció, les aportacions o la coherència. No hi ha "regeneració ètica i política" -com diuen els partitòcrates- si no hi ha canvi del marc d'incentius. I aquest canvi no el faran els beneficiats del model present.

 

En bona mesura es pot dir que no tenim legisladors, tenim autòmats militaritzats que voten a toc de corneta i xerren els argumentaris com lloros. Quan vaig a l'Olla de Grills i comencen amb el blablablá que toca a cada moment, aprofito per fer-me esquemes d'articles com aquest, mentre salivo amb sistemes electorals com el britànic o el nord-americà. El meu preferit és l'australià, amb l'anomenat vot alternatiu. Tot i que s'hauria de complementar amb una bossa de vot més proporcional.

 

Per acabar. Recordo que la Generalitat té la competència per fer una llei electoral pròpia des del 1980. No s'ha fet i es funciona amb el model de les eleccions generals. En aquesta qüestió es veu que no molesta gaire ser ben espanyol. Ara torna a semblar que la cosa està en marxa, però em segueixo preguntant quants anys més estarem explicant el mateix i quants anys més tindré davant una papereta amb una llista de... 85 lloros disciplinats!

 

 

 

ARTICLES RELACIONATS: