07 de Juny de 2015

Tendint ponts o ensorrant Catalunya

L’altre dia vaig sentir com el Director d’aquest diari digital deia davant  d’un públic variat i amb representants de diferents forces polítiques “amb indepèndència o sense, trobo a faltar diàleg i bon rotllo com havia hagut fa temps. Tendim ponts i que es parli, si us plau”.

I es que als nostres polítics, darrerament sembla que se’ls ha oblidat que es dediquen a la política i que això significa anteposar la responsabilitat d’estat a les filies i fòbies particulars o de partit. L’art de la política és allò de vendre avuí A i demà B si és el que convé. Negociar, parlar, valdre’s de l’art de la retòrica i, en resum, fer ús de la “finezza” que Andreotti va posar tant de moda i que avui passa per les seves hores més baixes a casa nostra.

A la política catalana, “no la reconoce ni su madre” que diria aquell. S’ha passat de ser un oasi a ser un camp de boxa minat d’autistes. Ningú no es fia de ningú i els interessos partidaris i la por de perdre la cadira ho enfanga tot. És el que passa quan es fa carrera política sense saber fer res i aquesta carrera es cultiva a base d’obediència i adoració cega al líder. Es buida tota capacitat d’iniciativa i creativitat i, qui val per alguna cosa més, fuig. La disciplina i el “caloret” que ofereix el partit genera relacions insanes i s’atrau a qui no té alternativa fora de les xarxes clientelars de les quals, Catalunya no n’és un fet diferencial respecte la resta d’Espanya. Com tot darrerament, això també deu ser culpa d’Espanya perquè ja se sap que tot el dolent que ens passa ve d’”allà”.

Però no tot és culpa dels partits “de la ceba”, si és que això encara té algún significat avui en dia. En la situació actual, tant el PSC com el PPC tenen molt a veure.

En quant al PSC, tenen tant moviment intern, que per ara prefereixo no dir-ne res. Tant de bo trobin el seu nord perquè del que van ser al que son, només els puc plànyer.

En quant al PPC, d’aquest partit si que se’n pot treure punta. La seva crisi és endèmica però actuen com si  això no anés amb ells. El que ens està passant avui és, en gran mesura, culpa d’ells: un PPC irrellevant, que no compta a Espanya excepte per la quota que els correspon quan hi ha repartiment de carteres. Uns germans Fernández-Diaz que tenen el seu regne de taifas i que han aconseguit ensorrar aquest partit fins el punt que, com que a Espanya només es compta pels vots que s’aporten, han aconseguit que Catalunya no compti ja per res. I la cantarella victimista i ploranera del PPC del “Catalunya no ens estima” em recorda molt a la mateixa cantarella que el nacionalisme català de l’ “Espanya ens roba”, que ve a ser el mateix victimisme que mira enfora més que cap un mateix. Un altre exemple de com ensorrar un territori amb finalitats particulars i irresponsables, perquè si Catalunya comptés pel PP, se’ns escoltaria tant o més com s’escolta Extremadura, que és a la cua de les CCAA en quant a PIB.

No anem bé perquè com va dir en Xavier Rius, “amb independència o sense, cal dialogar” i per això cal tenir alguna cosa a dir.