12 de Juny de 2009

Premsa: "gos no menja gos"

Quan algú vol dir que els membres d'un grup professional, d'un col·lectiu que defensa els mateixos interessos, no s'ataquen entre ells, utilitza una vella frase: "gos no menja gos".

És el que passa a Catalunya amb la premsa i amb els mitjans de comunicació en general. Quan hi ha conflictes, quan hi ha expedients de regulació, reduccions de plantilles i acomiadaments, s'estén sobre l'assumpte un espès silenci.

Això està ocorrent aquests dies amb la situació de l'empresa editora de La Vanguardia, i va succeir no fa molt amb l'empresa editora d'El Periódico de Catalunya. Silenci.

És sorprenent que els directius de les empreses periodístiques catalanes, molts d'ells periodistes, es presenten habitualment com uns incorruptible defensors de la llibertat de premsa, de l'objectivitat i de la veritat.

Aquests directius d'empreses de comunicació, periodistes i no periodistes, omplen pàgines i espais informatius defensant la llibertat de premsa a Cuba, Venezuela, l'Irán o Corea del Nord.

Tanmateix, quan les coses passen aquí al costat, quan hi ha operacions financeres que posen en perill molts llocs de treball en empreses de comunicació, silenci.

Quants mitjans de comunicació publiquen la posició dels sindicats i dels treballadors de La Vanguardia o d'El Periódico de Catalunya o de qualsevol altre mitjà amb problemes laborals?

On estan el dret i l'obligació d'informar, la llibertat de premsa, l'objectivitat, etc., quan es tracta de conflictes laborals en empreses que són aquí mateix, no a Cuba, ni a l'Iran?

On estan aquests col·legis de periodistes que aixequen immediatament la veu quan li convé al partit polític afí als qui els dirigeixen? Per què ara no diuen res? I la llibertat d'expressió que diuen defensar?

On estan aquests manifests amb firmes de periodistes i caps d'empreses de comunicació, dedicats a opinar sobre qüestions polítiques quan li interessa a determinats partits polítics o a determinades institucions? Silenci. Gos no menja gos.