04 de Juny de 2010

Les clavegueres de l'oasi

La investigació dels casos coneguts com Pretòria i Millet estan revelant la realitat que s'amaga sota l'oasi català. I la realitat és que la classe política catalana està travessada, de manera transversal, per la corrupció, pels negocis il·legals, per la delinqüència de corbata associada als càrrecs públics.

El saqueig del Palau de la Música servia no només per omplir les butxaques del principals acusats. També era un dels mecanismes de finançament de Convergència i d'Unió. El mecanisme és el habitual: empreses que ingressen diners a fundacions dels partits a canvi dels favors d'aquests des dels nivells de poder públic on puguin operar.

De la seva banda, els negocis de la xarxa de Pretòria demostren que l'eix fonamental del PSC, és a dir, el poder municipal socialista, és un mecanisme de generar diner negre gestionat per una màfia de polítics, càrrecs públics, comissionistes, constructors i lladres que treballen en benefici propi i en benefici del partit.

A més, les converses i formes d'actuació que revelen els sumaris de les dues xarxes corruptes indiquen que, entre els polítics, la corrupció és una cosa absolutament normal, habitual, part del paisatge, part del seu treball, part de la seva agenda. Actuen sense precaucions, amb la naturalitat que proporciona la rutina.

És a dir, l'estafa als ajuntaments i a les institucions, i per tant als ciutadans, és una part consubstancial de l'activitat política catalana. En aquest ambient, la delinqüència organitzada actua amb la tranquil·litat que dóna el poder, la impunitat. Encara que de vegades, és clar, els xocs entre interessos contraposats, provoquen que en aquesta impunitat apareguin esquerdes.

No obstant això, tot i que part de les xarxes corruptes estan quedant al descobert, provoca una certa estupefacció veure que els polítics que substitueixen els que han hagut de ser marginats, actuen igual. Els renovadors, els nous, tornen als corruptes als seus llocs i destitueixen als qui van denunciar la corrupció.

És il·lustratiu que la nova alcaldessa de Santa Coloma, un ajuntament convertit en quarter general de la corrupció municipalista del PSC, hagi recuperat diversos càrrecs que van haver de ser apartats per les seves connexions amb la xarxa Pretòria, i hagi destituït la interventora municipal que va denunciar el que estava passant.

Així mateix, és sorprenent com el grup de CiU al Congrés s'oposa públicament a que els plans d'austeritat del Govern central retallin els preus d'alguns medicaments, quan també públicament ha quedat clara la participació del lobby dels laboratoris farmacèutics en el finançament il·legal de la formació.

Hem arribat al punt en què els polítics del PSC o de CiU prescindeixen de la legalitat, dels jutges, dels fiscals, dels sumaris i de la vergonya pública per seguir actuant com sempre: treballant entre el fang de les clavegueres, i amb la corbata quan surten a la superfície de l'oasi.

Aquesta manca de vergonya -en el seu sentit tècnic i literal- és reveladora. Aquests polítics saben que, en el fons, no passarà res. Saben que, al marge d'alguna lleu condemna, tot seguirà igual i que, quan passi el temps, l'opinió pública ja haurà oblidat tot això. Per tant, anem per feina, que no passa res.

Mentre, els partits més petits es conformen, en general, amb les engrunes que aconsegueixen aferrats als càrrecs públics. Els polítics d'aquests partits se senten satisfets, en general, amb corrupcions de petit calibre i amb les petites avantatges que dóna el poder públic: cotxes oficials, sous, targetes visa d'or, viatges, etc. Coses petites. I vanitat.

El Parlament català s'ha convertit en un gran teatre. Es creen comissions parlamentàries que estan prèviament pactades perquè tot segueixi igual de fosc. És lògic. Si el PSC treu escombraries del cas de Millet, CiU traurà les escombraries de Pretòria. Per tant, és millor no treure res. Es crea una comissió d'investigació perquè el ciutadà pensi que s'investiga alguna cosa. Això és tot.

El problema no és que hi hagi corrupció al sistema. El problema és que el sistema és la corrupció. És a dir, no es tracta que l'oasi català tingui clavegueres, es tracta que l'oasi català és una claveguera. Per tant, tot això no s'arregla amb canviant algunes persones, alguns càrrecs -com demostra la increïble situació de Santa Coloma-, sinó que hauria de canviar el sistema. Tot. I això ja són paraules majors.