26 de Novembre de 2009

L'editorial

"La dignitat de Catalunya" és el títol d'un editorial conjunt de dotze diaris catalans de paper que aquests dies s'ha convertit en l'eix de la polèmica política a Catalunya.

D'entrada, sembla que hi ha hagut alguns desajustos en el muntatge d'aquesta operació periodística, com per exemple, que el Govern català, o almenys alguns dels seus més significatius membres, no conegués prèviament el fet. També és possible que no hagi agradat a Madrid.

Però, al marge d'aquest tipus de qüestions, hi ha una cosa que està molt clara. Aquest editorial és políticament correcte, encaixa perfectament en la mentalitat de l'oasi català i, per tant, està al servei del poder.

Els diaris impresos, de paper, estan passant per una profunda crisi econòmica que, molt probablement, sigui la definitiva, entre d'altres coses, perquè el futur de la informació fa temps que està a d' altres àmbits.

La premsa de paper té a Catalunya una àmplia i dilatada trajectòria de servei al poder establert, al qui sigui, i ha viscut sempre en un intercanvi de favors i prestacions no sempre confessables.

En aquestes circumstàncies, els diaris necessiten ara que el poder els proporcioni suport de forma urgent, decidida i contundent. Les pèrdues econòmiques són molt fortes, i el fantasma de la fallida empresarial és cada vegada més amenaçador.

La publicació d'aquest editorial conjunt cal entendre-la al marc d'aquesta profunda crisi empresarial de la premsa escrita. És la forma que utilitzen els empresaris de premsa per demanar ajuda al poder. Els polítics, de la seva banda, necessiten suport, suport mediàtic, davant la indiferència amb que els observen els ciutadans.

Els periodistes no pinten res en aquesta història. Fa molt temps que els periodistes de Catalunya -sempre hi ha algunes honroses excepcions- van renunciar a exercir el seu ofici per esdevenir gestors dels interessos de les empreses que els paguen i del poder establert.

Els forts lligams existents des de sempre a Catalunya entre els polítics, el poder i la premsa és l'eix fonamental de l'escenari conegut com l'oasi català. El problema és que ara la premsa de paper ha entrat en una crisi de característiques probablement irreversibles.

Si la premsa de paper està en crisi econòmica i demana ajuda, els polítics catalans, en general, estan en una crisi total d'idees i d'honradesa intel·lectual. Estan sols. L'oasi s'està convertint, d'aquesta manera, en un broma molt pesada.

No ens equivoquem. Estem davant d'un grup d'empresaris que li demanen diners al poder. Al poder català. A canvi, els ofereixen el suport mediàtic en aquesta absurda lluita per un Estatut devaluat i que va votar una mica més d'un terç de l'electorat català.

És una premsa del passat, que demana ajuda a uns polítics del passat davant d'un tribunal també del passat i tan deslegitimat com aquesta premsa i aquests polítics. És com un grup de borratxos que se sostenen mútuament mentre trontollen. L'oasi.