01 d'Octubre de 2010

La desbandada del tripartit

Amb la vista posada al 28 de novembre, la desbandada al tripartit s'està aguditzant, amb moltes presses per amarrar concessions, subjectar-se a poltrones, assegurar el blindatge d'alguns càrrecs i buscar alternatives al marge del sou procedent dels diners públics.

En paral·lel a aquests precipitats moviments, comença el ball de disfresses. És a dir, els polítics es canvien de disfressa i s'ofereixen al millor client, a noves opcions per intentar garantir-se el seu futur personal i professional.

Seria una autèntica ximpleria i, sobretot, una ingenuïtat, interpretar el que està passant a l'escenari polític català com una competència entre representants d'algun tipus d'ideologia, de tendència política o d'idea social.

Res d'això. Això és una baralla per participar al repartiment del negoci. La situació recorda les pel·lícules sobre la màfia en les quals els caps es barallen per les zones en què es reparteixen la ciutat. El que està passant és un procés d'aquest tipus.

Ara, els d'ERC diuen que CiU té "les portes obertes". El PSOE envia Corbacho a Barcelona per veure si aconsegueix muntar la sociovergència amb la federació que lidera Artur Mas. CiU sap que necessitarà el PP i el PP diu que mai pactarà amb CiU, però sap que haurà de fer-ho si vol sortir del gueto.

I Montilla, rodant costa avall i amb els frens trencats, es limita a esperar, sense entendre que el seu lema "fets, no paraules" s'ha convertit en un simple estendard de la irrellevància. Montilla espera qui ve, després del 28 de novembre, a assenyalar-la porta de sortida, finalitzada ja aquesta trista etapa de la política catalana que ha protagonitzat el grotesc tripartit.

Tot això és el que es veu a la superfície, el que està a l'escenari. Però darrere, per sota, hi ha la lluita pels negocis lligats al poder. No es tracta només dels càrrecs amb alts sous, cotxe oficial i visa or. No és només això.

Darrere de tota aquesta baralla hi ha la baralla veritable pels diners públics, per les concessions, per les decisions sobre les obres públiques, per les subvencions, pels grans negocis que es faran, això sí, en nom de Catalunya.

No hi ha res de nou. Són els moviments que es produeixen a cada vegada que s'intueix que vénen d'altres. Però, ja saben vostès, al final els negocis els faran els de sempre. Catalunya sempre ha estat una gran escola per aplicar aquella frase de Pío Cabanillas, el que va ser ministre de Suárez, després d'unes eleccions: "Em pensava que guanyaríem els de dretes i hem guanyat els d'esquerres".