01 de Maig de 2009

La CUP

En aquests moments, Esquerra Republicana de Catalunya intenta monopolitzar les opcions independentistes catalanes. És només un intent, perquè hi ha altres opcions i, a més, ERC es troba en un procés cada vegada més ràpid d'institucionalització. Cada vegada està més a prop de convertir-se en un partit simplement aferrat al poder a qualsevol preu, al marge d'ideologies.

ERC ha de deixar de ser percebut com el partit que representa l'independentisme català, i els ciutadans han d'assumir que la seva dinàmica és la d'un partit que, lamentablement, és molt possible que, fora de les poltrones del poder, ja no tingui cap identitat.

Ha arribat un moment en què Esquerra es mou en una contradicció permanent. La principal és proclamar-se independentista i ser responsable que un partit d'obediència espanyola -cada cop més espanyola- governi Catalunya.

És obvi que aquesta situació exigeix el desenvolupament d'alternatives menys institucionals, menys aferrades als poltrones i els beneficis del poder i més coherents, solvents i eficaços en termes polítics, socials i ideològics.

Sembla difícil buscar aquestes característiques a Catalunya. Tanmateix, hi ha un moviment, la CUP, que en el futur podria respondre adequadament a aquestes necessitats. Almenys, en aquests moments és el projecte més solvent en aquest àmbit.

D'entrada, aquests col·lectius semblen tenir molt clar un concepte fonamental: el criteri independentista no es pot separar del criteri social, és a dir, d'això que, d'alguna manera, cal qualificar d'esquerra.

Aquesta dada és bàsica. Perquè la proposta d'alguns de prescindir d'un projecte social en nom de la unitat enfront d'un nacionalisme espanyol cada vegada més agressiu i prepotent és, senzillament, un frau.

Aquest unitarisme acaba, necessàriament, provocant que els de sempre controlin el poder polític. Els de sempre? Sí, els lobbies dels grans complexos financers, empresarials i mediàtics. Per això és molt important aquesta idea de la CUP de no separar identitat nacional i identitat social.

No serà fàcil que aquests col·lectius aconsegueixin mantenir les idees tan clares en el futur. Per descomptat, el principal perill és la institucionalització, encara que per evitar-ho cal que observin, com a exemple que no s'ha de seguir, el que ha passat amb Esquerra.

No serà fàcil que la CUP aconsegueixi convertir-se en el futur en el projecte solvent i coherent que es dibuixa en els seus plantejaments actuals. Però, de totes formes, en aquests moments potser és l'única esperança per a aquest futur.