23 de Desembre de 2011

Hi ha republicans?

La investigació judicial sobre les activitats empresarials d'Iñaki Urdangarin, gendre del rei Joan Carles de Borbó, hauria d'haver reobert el debat sobre el paper de la monarquia a l'Estat espanyol. Tanmateix, no ha estat així. Potser, la crisi econòmica no deixa temps per ocupar-se d'aquest afer, o potser és que ja no queden republicans.

En qualsevol cas, acceptar passivament aquesta nova demostració del veritable caràcter de la institució monàrquica i de la família reial, indica una escassa salut mental col·lectiva dels pobles d'Espanya. Una cosa molt greu està passant quan s'admeten, sense cap reacció significativa, uns fets que, encara que no hagi sentència judicial, revelen situacions inquietants i inadmissibles.

Aquesta família Borbó no va ser escollida per ningú per estar col·locada a la direcció de l'Estat i vivint ostentosament a costa dels impostos dels ciutadans. De fet, sí que van ser elegits, però no pels ciutadans, sinó pel general Franco, que va designar amb el dit com al seu successor a Joan Carles de Borbó. Va ser una dictadura tacada de sang la que va legitimar la monarquia. No ho oblidem.

Després, aquell desastre polític i social que va ser l'anomenada transició va consolidar constitucionalment aquesta família i els seus partidaris a la seva posició dominant i, a més, va proclamar la immunitat judicial del cap del grup, el rei Joan Carles. En cap cas s'havien d'haver acceptat aquests privilegis medievals en un Estat que diu ser democràtic. No es tracta només d'una qüestió de democràcia, sinó de sentit comú.

Després, aquest privilegi, i d'altres, es van reforçar a conseqüència del suport dels militars, de l'aristocràcia i dels rics, i de la ridícula adulació dels representants d'aquest estúpid progressisme de disseny que va manipular l'esquerra espanyola durant aquesta etapa i que, en part, la segueix manipulant. La monarquia es va convertir en una cosa intocable.

I així va seguir, sobretot per l'oportunisme de la institució monàrquica en canviar de bàndol el 23 del febrer del 1981, quan va comprovar que el cop militar que havia inspirat es va convertir en una comèdia ridícula. El papanatisme dels progressistes, que van avalar la instauració d'una monarquia legitimada per Franco, els va portar a aplaudir aquesta suposada defensa del sistema democràtic pels borbons i els seus partidaris.

Tot i la implicació de la família Borbó i del seu entorn en negocis cada vegada més foscos, la passivitat -amb poques excepcions-de l'esquerra, del republicanisme i del progressisme, ha permès que la monarquia que va instaurar Franco es mantingui al capdavant del Estat, vivint a costa dels ciutadans i a costa d'aquests negocis.

Queden republicans a Espanya? Òbviament, una república no és la solució dels problemes. Una república és sempre l'instrument dels poderosos per mantenir el seu poder, però almenys la seva imatge és menys humiliant i menys servil que la imatge dels reis, i dóna una idea menys arcaica i menys irracional de les estructures polítiques.

El cas d'Urdangarin hauria de ser l'oportunitat perquè els ciutadans amb sentit comú, els col·lectius amb un mínim sentit de la dignitat i tots els que rebutgen ser súbdits, exerceixin la pressió necessària perquè aquesta gent -els borbons- siguin col·locats a la frontera sense possibilitat que puguin tornar.

Els pobles de l'Estat espanyol estan demostrant, amb la seva passivitat davant d'aquesta situació, que encara queda molt per fer per recuperar el sentit de la modernitat, el sentit de la dignitat ciutadana i la capacitat per reivindicar els drets perduts. L'acceptació de l'actual servilisme davant de la parasitària institució monàrquica reflecteix, a més, una absència lamentable de lucidesa social i política.

La crisi no és una justificació d'aquesta passivitat, sinó tot el contrari. La lectura de la documentació sobre les investigacions judicials respecte a Urdangarin i la seva dona revela un menyspreu total d'aquests personatges cap als cinc milions d'aturats, els centenars de milers de desnonats de casa seva i els milers de ciutadans llançats a la misèria a conseqüència de la crisi econòmica. El contrast entre aquestes situacions i el comportament d'aquesta institució parasitària hauria de ser insuportable.