23 d'Octubre de 2009

Catalunya ja té el seu cas gürtel. El cas del Palau de la Música, en què un noble patrici de l'elogiada burgesia catalana ha estat agafat amb els pixats al ventre, s'ha convertit en un problema més gran.

No estem només davant d'un lladre. Estem davant d'un lladre que ha evidenciat com funcionen les clavegueres de la política catalana. Tot això fa pudor. Novament, l'oasi s'omple de brossa podrida.

Ningú no pot creure que la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya, la Trias Fargas, utilitza els gairebé 650.000 euros -una cifra oficial- que ha rebut de l'Palau de la Música per organitzar activitats musicals.

Si es miren les memòries de la fundació convergent es pot veure que ni tan sols s'han molestat en intentar enganyar a la gent. No apareixen activitats relacionades amb el foment de la música catalana, a excepció d'algun petit detall.

Però això no ens hauria de portar a creure que el problema està centrat exclusivament a Convergència. Aquesta és la forma de fer política que utilitzen, d'una o d'altra manera, la majoria dels partits catalans. I espanyols.

O és que algú creu que el PSC, que va tenir una important participació en el muntatge de Filesa, es finança únicament i exclusivament amb les quotes dels seus afiliats i amb ingressos regulats per la legislació vigent?

Per exemple, més del 80% dels ingressos de la fundació Rafael Campalans, del PSC, provenen d'administracions públiques dirigides, curiosament, per membres del PSC. És un casualitat?

¿És que algú creu que no té cap relació amb totes aquestes qüestions el fet que una entitat d'estalvi com Caixa Catalunya estigui presidida per un polític com Narcís Serra? Una altra casualitat?

També es parla aquests dies -i s'escriu- de les empreses constructores que van donar diners a la fundació Trias Fargas i després van rebre concessions públiques de governs catalans de l'etapa de Jordi Pujol.

És cert. Però, com s'han finançat la majoria dels ajuntaments catalans controlats pel PSC? No ha hagut sorprenents requalificacions de sòl públic? A qui han beneficiat aquestes requalificacions?

Siguem seriosos. Catalunya és un gegantí cas gürtel. Pasqual Maragall es va quedar curt, molt curt, quan va parlar del 3%. Això és una propina. Les coses tenen més volum. A l'oasi las coses es fan a l'engròs.