03 de Juliol de 2009

Quan els ultraliberals com Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d'Espanya, amb el suport del Govern espanyol, exigeix canvis en el mapa de les caixes d'estalvi, a Catalunya s'aixequen veus de protesta en defensa del "model català" d'aquestes entitats d'estalvi.

De fet, les pretensions del governador del Banc d'Espanya, veritable impulsor d'una reforma de la llei que regula el funcionament de les caixes, va més lluny: vol despolititzar les entitats i professionalitzar els seus òrgans de direcció. Els bancs donen suport a aquest plantejament.

En aquest punt, el cinisme de la classe política catalana es mostra en tota la seva esplendor. Els polítics de Catalunya s'oposen a aquesta reforma, perquè diuen que, en el cas català, no hi ha problemes d'aquest tipus, perquè els polítics catalans no influeixen en les caixes catalanes.

La realitat és que les caixes d'estalvi s'han quedat fora de context, perquè sense tenir una fitxa bancària, i amb protecció de l'administració pública, competeixen amb els bancs sense assumir riscos i amb més privilegis. És un cas clar de competència no ja deslleial, sinó extremadament deslleial.

Els polítics catalans, com els de la resta de l'Estat, tenen en les caixes seva oportunitat d'influir políticament i socialment en els seus àmbits territorials d'influència. Mitjançant la manipulació de les caixes i de les seves suposades finalitats socials, els polítics catalans i els seus partits reparteixen crèdits, influències i pressions.

A Catalunya, les caixes són el braç armat financer dels partits, els polítics i les institucions. Els polítics utilitzen els diners de les caixes per amenaçar, comprar i vendre voluntats, fer xantatge a uns, enfonsar a uns altres i aixecar a qui els interessa.

La classe política catalana ha prostituït l'anomenada funció social de les caixes i les ha convertit en una part dels seus mecanismes d'influència política, electoral i social. Darrere del control polític de les caixes catalanes s'oculten uns interessos moltes vegades inconfessables.

Aquest és el "model català" de les caixes. Aquest assumpte és similar al "oasi català". Són aquests forats plens de podridura, on es negocien i es pacten les qüestions que no podrien ni tan sols plantejar-se en una societat més oberta i més democràtica que la societat catalana.