17 de Juliol de 2009

El final de la farsa

Bé, ja ha acabat aquesta interminable comèdia del finançament. Com és habitual en aquests casos, tothom ha guanyat: el Govern central, el Govern de Catalunya, el PSOE, el PSC, Esquerra ...

El problema, considerant les coses en els seus justos termes, és que en aquest assumpte una meitat dels que parlen no saben el que estan dient, i l'altra meitat està enganyant als ciutadans.

Una dada. El Govern central diu que ha posat una quantitat addicional de 11.000 milions d'euros, cosa que ningú ha desmentit. Tanmateix, si se sumen les cantiidades que cada autonomia diu que rebrà, surten uns 19.000 milions, més o menys.

Sembla que va ser un torero el que va dir allò de que "el que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible". Doncs això, estem davant d'això, estem davant la quadratura del cercle, o alguna cosa semblant.

En aquest assumpte del finançament es pot establir un marc general, un esquema, un sistema. El que és impossible és parlar de xifres concretes, perquè tot depèn de l'evolució de l'economia, que marca les recaptacions tributàries en què es fonamenta aquest sistema.

Malgrat tot, tothom dóna les seves xifres, en una divertida comèdia que, de fet, està cansant bastant als qui -per obligació, en la majoria dels casos -estan seguint amb una mica d'atenció aquest procés.

La comèdia, en qualsevol cas, és divertida. Especialment destacable és la interpretació dels dirigents d'Esquerra, un model de l'art dramàtic en la seva versió de la comèdia bufa. La Generalitat hauria de concedir a aquests dirigents el premi nacional de teatre, o alguna cosa així.

Fins i tot algú tan aparentment sensat com el conseller d'Economia de la Generalitat, Antoni Castells, al final s'ha animat i s'ha convertit també en actor. La veritat és que no ha quedat molt convicente, però voluntat no li ha faltat.

El dolent de la pel lícula ha estat Artur Mas. Encara no està clar si li han assignat aquest paper o si ho ha agafat ell per voluntat pròpia. En qualsevol cas, ha quedat fatal. Molt lluny de la professionalitat interpretativa dels dirigents d'Esquerra.

Hi ha hagut més. Més intèrprets. Sindicats, patronals, cambres de comerç... En fi, una llarga llista de figurants que s'han apuntat a darrera hora a veure què treuen, a veure què cau. Però en aquesta comèdia són actors secundaris, sense paper important.

Però, després de tot, aquí la gran protagonista ha estat Catalunya. Una Catalunya que, com no és capaç de trencar amb l'Estat, interpreta aquestes comèdies de baixa calitat. Després, a fer de ploramiques, com sempre. Si no li agrada, que es vafi. Hi ha un concepte que es diu independència. Però això és massa, no?