27 d'Abril de 2009

El 'cas Carretero'

Joan Carretero és un polític independentista, però la situació que ha provocat amb la seva iniciativa de treballar per a la declaració unilateral de la independència de Catalunya té un aspecte fonamental, al marge del que es pugui opinar de la iniciativa en qüestió.

El més destacable del cas Carretero no és que estigui disposat a propiciar la creació d'una plataforma que intenti la declaració de la independència de Catalunya, sinó la seva coherència, la naturalitat amb que intenta portar les seves teories al terreny pràctic.

En general -sempre hi ha excepcions, és clar-, els polítics són servidors d'una direcció, d'un aparell, d'un poder, i ni diuen el que pensen ni fan allò que diuen. Normalment, només pensen, diuen i fan allò que ordenen els seus caps.

Els polítics -i aquesta és una de les causes de la degeneració dels sistemes democràtics- són buròcrates que tenen més o menys poder en funció del lloc que ocupen a l'aparell burocràtic de direcció dels seus partits, o del sector de l'administració pública que controlen els seus partits.

A Catalunya tenim molts exemples d'aquesta nova situació. El poder polític no està en mans de polítics, de gent amb idees i disposats a portar-les a la pràctica. El poder polític està en mans dels alts funcionaris dels partits. Dels apparatchik.

Per això, la política ja no és política. És gestió. No són idees, ni teories, són fets. Recorden el lema "fets, no paraules"? Política és, en aquests moments, allò que tingui un resultat electoral positiu, la resta no serveix. És el signe dels temps.

El bon buròcrata, el funcionari eficaç, l'apparatchik eficient és el que triomfa, el que arriba al cim del poder polític. Les idees són menyspreades, són desqualificades com a simple xerrameca. Aquest missatge està implícit en el lema "fets, no paraules", molt il·lustratiu de la naturalesa real dels polítics actuals.

El cas Carretero trenca aquest esquema. El que ha sorprès, sobtat, posat en fora de joc i -sobretot- espantat l'establishment polític català no és que hi hagi algú que estigui disposat a treballar per una proclamació unilateral de la independència de Catalunya. El que espanta els buròcrates és que el seu esquema, la seva forma -i el seu mitjà- de vida, la seva rutinària tranquil·litat, sigui posada en dubte per algú que juga amb unes altres regles. Algú que no es deixa lligar les mans per les burocràcies, els compromisos i els interessos que decideixen les actuacions dels nostres polítics.

Els buròcrates i funcionaris de la política catalana es passen la vida parlant de coses, com la independència, que saben que mai no intentaran dur a terme. Perquè si aquestes idees s'intentessin aplicar, ells serien literalment escombrats pel vent de la realitat i de la història.

Aquest és el problema que planteja Carretero. De cop i volta, apareix un senyor que diu el que pensa i que vol fer el que diu. Fora de les regles, d'allò políticament correcte, de les normes que imposen els buròcrates que es mouen al fang dels pactes i els interessos foscos. "Però què s'ha cregut aquest home?", pensen, sorpresos, els funcionaris de la política catalana.

El pitjor, per als buròcrates, és que a Carretero sembla que no li importa el que pensi el partit, la direcció, l'aparell, els apparatchik. Això és el que espanta els professionals de la burocràcia i de la rutina. Aquest és el seu problema. No els espanta la independència. Això no els interessa. Els espanta aquesta forma de qüestionar la seva forma de fer política, la seva forma d'enganyar els ciutadans.