06 de Novembre de 2009

Catalunya com a negoci

El problema és que ara ningú pot dir que tot això s'ha fet per Catalunya. El gegantí frau al Palau de la Música (ja es parla d'uns 23 milions d'euros) i la trama de corrupció de la xarxa Pretòria no poden justificar-se mitjançant la invocació a Catalunya.

És a dir, s'ha acabat la coartada. Fins ara, l'assumpte anava funcionant. Polítics, partits i institucions es cobrien uns als altres. Ningú deia res, i si algú es despistava -Maragall, amb el tres per cent-, ràpidament tornava al ramat.

Quan algú deia que, malgrat tot estaven passant coses poc edificants, se li criminalitzava com l'enemic de Catalunya. D'aquesta manera, amb aquests criteris, amb aquest sistema, l'oasi català seguia vigent.

Els negocis bruts, les complicitats, els delictes econòmics i els fraus es tapaven amb el sagrat mantell de Catalunya. A l'oasi tothom era respectable, decent, exemplar. Tots eren patriotes.

En aquest escenari, els mitjans de comunicació han jugat un paper fonamental. Han amagat la situació als ciutadans i han convençut a molts que l'oasi era realment una situació exemplar.

Estava tot ben lligat. I si algú s' excedia, sempre es podia culpar Madrid, l'enemic extern. Perquè aquí, a l'oasi, no passava res. Eren calúmnies de Madrid. Contra Catalunya, és clar.

En algun moment, tot aquest esquema ha començat a ensorrar-se. Els lladres han començat a semblar lladres i els delinqüents han començat a semblar delinqüents. És a dir, comença a sorgir una certa coherència.

I el pitjor és que ja no es pot dir que tot això s'ha fet per Catalunya. Tampoc es pot dir que la culpa és de Madrid. Aquesta vegada no. Aquesta vegada ens hem d'empassar la coartada. Ens hem d'empassar l'oasi. Ens hem d'empassar tota aquesta farsa.