26 de Novembre del 2009
"La dignitat de Catalunya" és el títol d'un editorial conjunt de dotze diaris catalans de paper que aquests dies s'ha convertit en l'eix de la polèmica política a Catalunya.
D'entrada, sembla que hi ha hagut alguns desajustos en el muntatge d'aquesta operació periodística, com per exemple, que el Govern català, o almenys alguns dels seus més significatius membres, no conegués prèviament el fet. També és possible que no hagi agradat a Madrid.
Però, al marge d'aquest tipus de qüestions, hi ha una cosa que està molt clara. Aquest editorial és políticament correcte, encaixa perfectament en la mentalitat de l'
oasi català i, per tant, està al servei del poder.
Els diaris impresos, de paper, estan passant per una profunda crisi econòmica que, molt probablement, sigui la definitiva, entre d'altres coses,...
Continuar llegint...
20 de Novembre del 2009
Pues no. Parece que no. Hablamos de futuro político, claro, que es lo que parece ambicionar el presidente del FC Barcelona. Y que es lo que él se está preparando.
Primero, quiere que el club le apoye en su aventura política. Y para eso intenta dejar el proceso sucesorio "atado y bien atado", con personajes como Xavier Sala i Martín o Joan Oliver, como principales muñidores de un futuro supuestamente laportista.
Después,
vende imagen.
Vende independentismo,
vende catalanismo,
vende lo que sea porque espera que los partidos, las plataformas, los colectivos y demás, hagan cola para ficharle. Que vengan a suplicarle que los lidere.
Con el Barça como grupo de presión y con una etiqueta de independentismo sin vuelta atrás, espera encaramarse a lo más alto de la política catalana. Como sea y al precio que sea. Quiere tener a...
Continuar llegint...
06 de Novembre del 2009
El problema és que ara ningú pot dir que tot això s'ha fet per Catalunya. El gegantí frau al Palau de la Música (ja es parla d'uns 23 milions d'euros) i la trama de corrupció de la xarxa
Pretòria no poden justificar-se mitjançant la invocació a Catalunya.
És a dir, s'ha acabat la coartada. Fins ara, l'assumpte anava funcionant. Polítics, partits i institucions es cobrien uns als altres. Ningú deia res, i si algú es despistava -Maragall, amb el tres per cent-, ràpidament tornava al ramat.
Quan algú deia que, malgrat tot estaven passant coses poc edificants, se li criminalitzava com l'enemic de Catalunya. D'aquesta manera, amb aquests criteris, amb aquest sistema, l'
oasi català seguia vigent.
Els negocis bruts, les complicitats, els delictes econòmics i els fraus es tapaven amb el sagrat mantell de Catalunya. A...
Continuar llegint...
Rss