e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

18 de Desembre de 2009

Felipe González va plantejar un dia la diferència entre l'opinió pública i l'opinió publicada. És a dir, entre el soroll mediàtic i la realitat. Entre el que domina l'actualitat dels mitjans de comunicació i el que domina l'actualitat del carrer.

Aquesta diferència ha tingut un exemple perfecte en la jornada de consultes independentistes del passat dia 13. S'ha produït una diferència molt considerable entre l'opinió pública i la publicada. I aquesta vegada, en l'opinió publicada es podria incloure perfectament la majoria de la classe política catalana.

El problema de tota aquesta història no el resultat, no és la participació, no és l'abstenció, no és el vot afirmatiu o el vot negatiu. El problema és d'expectatives, d'esperances i de decepcions.

L'expectativa que els mitjans -l'opinió publicada-, amb el suport dels polítics, havien creat era enorme. Però després va arribar la realitat -l'opinió pública-, i el que ha passat és que la muntanya va parir un ratolí.

De fet, sembla que va parir més d'un, perquè al dia següent, els ratolins van iniciar una baralla divertida, grotesca o patètica -segons com es vulgui veure-, que encara està activa.

Saben vostès què sembla tot això? Aquells grupuscles ultramarxistes o ultramaoístes del franquisme que es dividien i sotsdividien en múltiples grupuscles que, després, també es dividien i sotsdividien en nous i múltiples grupuscles.

¿I saben vostès quina era la principal causa d'aquesta situació? Doncs que hi havia molt aprenent de polític fent de polític, molt aprenent d'activista fent d'activista i molta gent que es divertia jugant d'aquesta manera.

De vegades, els resultats del joc eren tràgics, perquè no sabien el que estaven fent i el joc podia ser molt perillós. En realitat, el problema fonamental tenia un nom: immaduresa.

Però en aquelles circumstàncies era lògic. El franquisme no permetia aprendre res i tot era molt difícil, molt complicat, molt confús. És a dir, aquells activistes immadurs tenien una justificació.

Però això d'ara ja no és el franquisme. Això d'ara és, més o menys, un sistema democràtic. Imperfecte, però amb un grau acceptable de llibertats. Almenys de llibertats formals, perquè les llibertats reals, la llibertat econòmica, la igualtat d'oportunitats ..., tot això és una altra cosa.

I ara, la veritat, és que es podia esperar alguna cosa més de l'independentisme català. Una mica més de maduresa, una mica més de realisme, una mica més de sentit comú i, sobretot, una mica més de sentit del ridícul.

A Madrid encara s'estan partint de riure davant d'aquest espectacle. Perquè abans que aquesta comèdia s'interpretés, estaven realment acollonits. Però després del que ha passat i del que està passant ...

Algú s'imagina qualsevol dels dirigents -o tots- d'aquestes plataformes, col·lectius, coordinadores, etc., plantat al balcó del Palau de la Generalitat proclamant la independència de Catalunya? Això ho dissol un caporal d'intendència. Un caporal.

Però això és el que hi ha. Algú es preguntarà: I això és tot? Doncs sí, amics, doncs sí. Sembla que això era tot. Recordeu la diferència entre l'opinió pública i la publicada. De Felipe es poden dir moltes coses. Però no és un ximple.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1950
6
Comentaris afegits 
Xavier (bcn) 31-12-2009 - 01:07
GALEOTE ....NO TE HAS ENTERADO DE NADA, VAYA PENA !!!!!!!
pep (manresa) 23-12-2009 - 00:06
El Sr. Galeote i la caverna mediàtica espanyolista poden fer les intepretacions que vulguin però l'unica dada objectiva és 95% SI - 3,2% NO. A diferència de les altres votacions en aquest cas s'entesten a comptabilitzar l'abstenció, senyal que ténen por.
Salvador Ferrer-Bonsoms (Igualada) 20-12-2009 - 08:40
La lluita contra el bilingüisme és la màxima prioritat. Cal aconseguir que Catalunya deixi de ser un país bilingüe. Que la llengua espanyola sigui només una segona -o tercera- llengua, almenys per una part considerable de la població. Aquest és el camí.
Salvador Ferrer-Bonsoms (Igualada) 20-12-2009 - 08:24
Crec que la permanència de Catalunya a Espanya és inviable, a la llarga, si es consolida la "separació lingüística", segons el model belga. El que s'ha de fer, doncs, és aprofundir aquesta separació. En aquest sentit, els de CiU no ho fan malament.
Salvador Ferrer-Bonsoms (Igualada) 19-12-2009 - 01:16
Tens tota la raó. I jo vull afegir que algú d'aquets aprenents -un "veí informàtic", en Víctor Alexandre- fins i tot esborra del seu blog els comentaris que li diuen -l'informen, de fet- del penós espectacle que està donant. Així no es va enlloc.
TORNAR