17 de Maig de 2009

Instrumentalitzar la política.

No es pot negar que la setmana que hem finalitzat ha estat intensa en noticies que afecten al futur, i també en  aquelles que generen explosions d'alegria col·lectiva con les que es produeixen per la consecució del triomf en activitats esportives. Una sèrie de noticies que poden esser analitzades des de el fet en si mateix o des de les motivacions dels protagonismes, i soc dels qui creuen que sols analitzant les motivacions i els objectius es pot entendre els fets i solucionar les problemàtiques

El debat del "Estado de la nación" va sorprendrem, ja que va ser més un cara a cara amb Rajoy per evidenciar la seva feblesa, con si es tractes d'un debat electoral, que en assolir un ampli consens que, a partir del obligat rendiment de comptes de tot governant,  permetés endegar mesures de gran abast per reduir els terribles efectes  d'una crisi, que setmana a setmana evidencia la seva autoalimenta virulència. Difícilment es poden tirar endavant grans mesures, -algunes d'elles com les proposades i que, ara si, semblen anar en la línia correcta-, quan la feblesa parlamentaria es notòria i s'anuncien mesures que requereixen l'acord majoritari del Parlament sense preocupar-se d'assolir-lo, o s'anuncien mesures que requereixen la complicitat i l'acord amb els governs autonòmics sense tenir el mateix; fer anuncis que no s'han acordat i que el compliment obliga a ‘pagar' a tercers no és la millor via; aquest darrer aspecte comportarà que demà dilluns es certifiqui un altre cop la discriminació negativa dels catalans, ja que per la manca de finançament la deferència entre residir o no a Catalunya comportarà que l'ajut per la compra d'automòbil sigui de 1.500 o 2.000 euros, una mesura que no sols discrimina als catalans sinó també als concessionaris que treballen a Catalunya. Seguir el debat va evidenciar que el tempus i prioritats de la política no sempre son coincidents amb els de la societat, i que els temps electorals prioritzen les actuacions, quelcom que avui per avui no sols no ajuda sinó que dificulta el sortir de la crisi. Es legítim aspirar a guanyar el poder, i a mantenir-lo per aplicar els programes associats als ideals que es defensen, però essent legítim i comprensible, la dramàtica destrucció de llocs de treball i empreses hauria de canviar les prioritats, ja que més que l'hora de confrontació és l'hora dels grans pactes, uns pactes difícils d'assolir si es busca el cos a cos amb la mirada posada en les eleccions properes i no en el futur de l'Estat.

I parlant de pactes, hom no oblida tampoc la part del debat en la que els protagonistes foren Duran Lleida primer i en Ridau desprès.   Sens dubte dos intervencions excel·lents, ja que foren riques en contingut, clares en l'anàlisi de les problemàtiques i educades amb les formes, intervencions plenes d'exigències en que es complexi la llei i no es discrimini Catalunya que asfixiada per la manca de finançament vol dir prou, o no va esser dir prou la xiulada que es va viure a Valencia a l' escoltar l'himne espanyol?. Podem entendre que la xiulada s'enquadra en el ritus d'un d'esdeveniment esportiu, o que l'himne  ens record temps preterits, podem no donar-li més importància, o  que responia a que l'Espanya de les nacionalitats s'esvaeix com a fum, enfront d'un govern que no compleix amb l'Estatut i que  permet que el ‘motor d'Espanya' es debiliti, i també pel descontent dels Bascos pel canvi de govern. De ben segur sols analitzant les causes podem posar-hi solució, si es que es vol posar-hi solució.

Si més no, una setmana de desencís en aspectes que vertebren el futur, però ningú ens podrà privar de l'alegria del triomf del Barça de la ma d'un entrenador que ha evidenciat que el futur es vertebra amb projectes propis, viscuts amb passió i esforç, i gestionats amb intel·ligència; de ben segur que la tasca del Guardiola hauria d'esser motiu d'estudi de les escoles de negoci, és una bona lliçó, com motiu d'anàlisi hauria d'esser con estan finalitzant les celebracions de les victòries al cor de Barcelona. Es pot intentar canviar el lloc, però el cert és que la violència que practiquen alguns joves pot evidenciar també el crit de frustració d'una generació que veu hipotecat el seu futur, un futur que és d'ells i que no podem ni devén manllevar.

Antoni Garrell i Guiu