17 de Gener de 2010

Llegim les cròniques dels resultats de les sessions de treball dels 27 ministres europeus de Medi Ambient reunits a Sevilla, emergeix amb més força el greu terratrèmol d'Haití que posa en evidencia la fragilitat dels humans en front dels desastres naturals, ja siguin provocats per l'estructura terràqüia o per l'avarícia i la insensatesa humana quant a l'ús dels recursos i la construcció de les infraestructures, i a la vegada, els enormes costos en vides humanes i en destrucció de capacitats de progrés. Malauradament, i com era previsible, a Sevilla, s'ha confirmat la llunyania de les posicions d'Itàlia i Polònia, quant a la proposta d'ampliar les reduccions de les emissions al 30%, tal com proposen, entre altres, Espanya, Regne Unit, França, i Alemanya. Un fet que evidència les debilitats del model polític europeu, i no incrementa la pressió sobre Estat Units i Xina en la seu indispensable compromís per afrontar el increment de la temperatura planetària al apropar-nos al 30 de gener, moment en que tenen que enviar a l'ONU els seus plans d'emissions.

A Sevilla s'ha tornat a evidenciar les discrepàncies de la Cimera de Copenhaguen, una cimera on, tot reconeixent certs canvis de posicionament i llenguatge de països con Xina i els Estat Units, primaren l'egoisme i els interessos econòmics a curt termini, per sobre de les problemàtiques associades al canvi climàtic. Un fet sorprenent, ja que existint coincidència sobre la necessitat d'actuar no hi ha la capacitat de fer-ho, arrel de les complicitats entre les potencies emergents con Xina, Brasil o India amb els Estats Units, uns i altres per no limitar les seves potencialitats de creixement i la conquesta de les oportunitats derivades de la globalització, especialment en uns moments de crisis econòmica mundial que  condiciona la solució dels problemes del present, tot oblidant el futur. Un fracàs que no disminueix per l'acord d'aportar 30.000 milions de dòlars als països més pobres per afrontar les conseqüències dels desastres de les catàstrofes naturals, una aspirina per tractar el càncer generat per una globalització productiva i comercial sense regles planetàries. Regles que no poden sorgir per l'obsolescència de l'Organització de les Nacions Unides enfront dels nous escenaris i equilibris econòmics i politics mundials, els quals són regits per nous agents que demanden noves regles i institucions.

L'incapacitat de l'ONU per establir i aplicar les requerides regles de joc i mecanismes de supervisió s'ha evidenciat a Copenhaguen, al igual que ha quedat pales, que la manca de regles fomenta un model de desenvolupament planetari on predominen les economies amb models de protecció social i mediambiental minimitzats. No és d'estranyar en aquest escenari que les postures europees, fonamentades amb un major respecte a la persona i als interessos de la humanitat, es vagin allunyant de les prioritats i resolucions.

Malauradament sabem que és hora d'actuar de forma més contundent per minimitzar les emissions de CO2, ja que estem posant en seriós perill el desenvolupament de les properes generacions per això cal redefinir tant els processos productius, potenciant el binomi capacitat d'innovació/productivitat, disminuint el consum, i la mobilitat innecessària; com les fons energètiques, sense oblidar la no emissió i seguretat de l'energia nuclear. Ja que és un fet que si be els ciutadans amb bon nivell de vida, uns 800 milions dels habitants del planeta, poden progressar en l'estalvi, no és menys cert que els 6.000 milions restant no disposen de l'energia bàsica per poder assolir una mínima qualitat de vida, i la possibilitat de desenvolupar-se com a persona i col·lectivitat.

La manca de resultats i polítiques reals és sens dubte un reflex de la situació de crisi en que estem immersos, però també del nou ordre mundial caracteritzat per més incertesa, més dependència del progrés científic i tecnològic, que redueix la necessitat de ma d'obra, de la menor confiança en el poder regulador dels mercats lliures arran de les empreses d'abast mundial, dels dubtes sobre la bondat de la globalització, i en definitiva, de la fragilitat del binomi mercat administració. Una fragilitat notòria quan manca una societat civil forta, cohesionada i amb capacitat d'actuar com equilibrí de la terna virtuosa "administració empresa societat civil"

Una societat civil, que, com definirem en el marc fundacional del Cercle per al Coneixement, "...és aquella part de l'àmbit privat l'activitat de la qual no té ànim lucratiu. Dit altrament, la societat civil acaba allà on comença l'Administració pública i on comença el mercat (entès com l'activitat que es genera amb finalitat lucrativa). El cert és que els tres components (societat civil, administracions i mercat) són factors essencials de tota societat humana, sense els qual una societat no pot desenvolupar-se. ...".

Sabem que les problemàtiques que afrontem actualment ultrapassen la tasca de les Administracions i dels mercats, per aquests motius és imprescindible una societat civil activa i estructurada, ja que sols amb ella, actuant com a contrapoder, evitarem els desequilibris i el desànim social, i alhora s'obriran noves vies i actuacions de futur. La pregunta és fins quan ens resignarem al curs dels fets i a la comoditat de la inacció; fins quan les pors evitaran que assumim el comprimís. Un compromís indefugible, que estem obligats a afrontar, ja que no tenim que fer-ho per a nosaltres, ho hem de fer per les generacions que ens han de succeir.

Antoni Garrell i Guiu 
Barcelona 17 de gener de 2007