e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

15 de Setembre de 2015

Welcome refugees

La meva abuela va venir a Barcelona, des de Cartagena, a fer de minyona del general Berenguer. Va venir a cercar unes possibilitats que a la seva terra no tenia. El meu abuelo va venir a Barcelona a fer la mili (i la va fer a casa del general Berenguer, per això va conèixer l'abuela) i va tornar al Puerto de Mazarrón provisionalment - va tornar a venir a Barcelona per estar amb la meva abuela - però també durant un temps, els meus bisabuelos van estar excavant i formant els túnels del metro de la ciutat. El meu abuelo va passar de descarregar vaixells al port murcià, a construir càmeres fotogràfiques i receptors de ràdio a Barcelona. 
Durant i després de la guerra, la casa dels meus abuelos es va convertir en una mena d'hotel immens on hi anava a parar tothom que podia perillar sota les bombes o qui s'havia quedat sense casa o sense possibilitat de tenir casa.
Els meus avis, per la seva banda, van arribar a Barcelona per fugir de la mala maror del poble (no gaire llunyà, uns 110km), perquè eren "esquerranosos"; l'avi va passar 10 anys més tard un temps considerable als camps de refugiats d'Argelers, entre filferrades, damunt la sorra de la platja, entre gent que moria de diftèria - i d'allà va passar a gaudir d'un sostre en dos llocs de León on cada dia feien un recompte i un, dos, tres, "tu", s'enduien algú a afusellar.
La meva tia va marxar cap a Suïssa perquè guanyaria molts més diners que a la famosa "fàbrica vermella" - i també perquè el fill de l'amo d'una fàbrica suïssa tenia intencions més personals que ella no li va correspondre. Una néta de la meva tia va tenir de parella un refugiat africà cristià perseguit per musulmans - i ara tinc un preciós nebodet mulato que té el seu pare en un país europeu diferent a causa de la burocràcia sobre refugiats.


Els desplaçats, siguin refugiats o siguin "simples" migrants, no es mouen d'un lloc a l'altre perquè sí. Només l'amor (per una persona, per un paisatge, per una bèstia o per una cultura) és capaç de treure una persona de casa seva sense una, diguem-ne, "necessitat tangible". Per a la resta, hi ha una necessitat tangible: la supervivència de tipus material per motius econòmics, ambientals, o bèl•lics; potser en el cas dels refugiats que fugen de la persecució s'hi ajunta la part tangible i intangible - però per als estadistes i els estadístics, les ànimes no compten, només els kilos de carn i les cartolines d'identitat.


Ens trobem ara en un moment curiós de la nostra història europea:
  • desenes de milers de migrants de diferents menes col•lapsen els ports grecs i les estacions ferroviàries alemanyes, i els nostres ulls giren a mirar aquesta realitat
  • la mateixa realitat que fins ara hem trobat dia rere dia en tot el món, sense parar-hi cap atenció; una nosa que ens ha tornat llunyans a moltes coses - prou llunyans perquè ara no tinguem res a punt per aquesta crisi global
  • crisi global, no pas crisi humanitària, perquè tot el que passa actualment està capgirant de dalt a baix el model del nostre món, el primer món occidental civilitzat endreçat i allunyat a ulls clucs d'altres realitats
  • les protestes les comencem en el moment que els grecs envien els migrants a Macedònia (ai, no, que no es pot dir Macedònia, hem de dir FYROM igual que a l'Aragó no es pot dir Català, cal dir LAPAO); les iniciem contra els macedonis (els fyromesos ?) quan aquests tanquen fronteres amb Grècia... perquè els serbis tanquen fronteres amb Macedònia; les estenem a serbis i hongaresos quan l'onada continua movent-se cap al nord; fem les grans festes quan Munic rep amb les portes obertes l'allau que enfonsarà Baviera; llavors no sabem si alegrar-nos o entristir-nos quan els Estats comencen a suspendre Schengen; ningú no es pregunta per què els grecs fan un document d'arribada, una mena de visat turístic de sis mesos, i no atenen (ni informen sobre els procediments, potser ?) les sol•licituds d'asil, com a primera baula del recorregut, com a frontera externa de l'espai Schengen.
  • en el cas dels sirians, hauríem de preguntar-nos per què no se'ls ha atès correctament als camps de refugiats de la frontera turca - i fins a quin punt la col•laboració entre Occident i Turquia ha funcionat o no - i en tot cas a qui ha beneficiat aquesta manca de col•laboració (entre els no-beneficiats hi tenim els kurds, claríssimament)

I enmig d'aquesta crisi, seguim sense entendre alguns aspectes.
 
Sobre els migrants:
  • la majoria de migrants per motius econòmics surten del seu país perquè no tenen recursos per quedar-s'hi (però en tenen suficients per poder sortir); són la part més baixa, o gairebé, de l'escala social; no ens hem d'estranyar que ens arribin amb poca educació, mals costums, i gairebé cap formació; han vingut aquí a buscar menjar i quan puguin, ja intentaran alimentar l'esperit i el cervell
  • els migrants per motius acadèmics solen passar de llarg del nostre país; tot i la bona qualitat de les nostres Universitats, l'embolic administratiu actual ens impedeix comptar amb grans cervells, que prefereixen anar a països més desenvolupats que el nostre - i allà es troben també amb els nostres emigrants acadèmics
  • els migrants per motius ambientals volen un lloc on tenir una casa, sense que el mar l'enfonsi; volen un lloc on tenir espai vital, sense que l'alta densitat de població dels seus països els impedeixi respirar, conrear terres (cada vegada menys fèrtils), tenir aigua (cada vgada més salada, amb més nitrats, o més escadussera)
  • els "refugiats"..., ai, els refugiats ! mentre que els altres migrants els hem deixat passar (mirant-los amb mala cara), als refugiats (aquella gent que vol demanar asil polític) hi ha gent que no els vol ni en pintura; els asilats són aquella mena de gent que reben un sostre i uns diners, però en alguns llocs tenen prohibit treballar; no són la gamma més baixa de la societat ni la més alta, sinó intermitja: com tu, com jo, tenen una certa educació, tenen uns valors i tenen i tindran recursos per conrear-los i transmetre'ls; han estat realitzant activitats pròpies d'una diguem-ne classe mitjana i tenen diferents formacions i especialitats, i segurament tenen bona qualitat en les seves feines: mestres, metges, fusters, arquitectes, comptables, xofers, il•lustradors, electricistes, mecànics, administratius, i també assassins (abans de queixar-vos d'aquest mot feu el favor d'esbrinar-ne l'origen etimològic) islamistes radicals; de tots ells, aquests darrers són els únics que no fugen de la mort.
 
Sobre els viatges:
  • els migrants abandonen un àmbit i, sovint, unes famílies; abandonen unes terres, uns paisatges, un clima - uns records, uns referents, i els seus morts
  • s'adrecen a uns llocs a on no saben si seran ben acollits; en molts casos, si són refugiats que volen asil, pensen que algun dia podran tornar al seu lloc d'origen
  • per adreçar-s'hi, en molts casos contracten "serveis" de màfies que els fan d'agència de viatges pirata i molt sovint els estafen o els abandonen a la seva dissort (i mort)
  • els posarem, o no, en camps provisionals: tendes de campanya i albergs o hotels reciclats on estaran a l'espera de trobar un lloc on se'ls pugui enviar; llocs on hi posaran paquets i maletes, però no desempaquetaran res perquè la provisionalitat continuarà
  • els experts consideren que una situació "urbanística" de provisionalitat de més de dos anys acaba causant grans ferides no només urbanístiques sinó també sanitàries i socials al lloc afectat; hauríem de pensar que una situació "humanitària" de provisionalitat també afecta de la mateixa manera el futur de les persones afectades, i també el seu entorn familiar i social; dit d'altra manera: si volem ser feliços com a persones i com a societat, hem de tenir refugiats feliços - i que la situació de provisionalitat sigui breu
  • per altra banda, els refugiats renuncien a la seva cultura, la seva llengua, els seus costums; no del tot, però; malgrat tot, hauríem de preguntar-nos per exemple quants republicans espanyols o fugitius armenis van instal•lar-se a l'hexàgon francès i no han mantingut cap vincle amb els llocs d'origen - i és un exemple extrapolable a qualsevol lloc i cultura del món
 
Sobre els llocs d'acollida
  • Si volem ser feliços, els refugiats que acollim han d'estar feliços; però si no tenim espais on encabir-los, no tenim aliments per donar-los, i no tenim un ordre mínim, fracassarem; quatre persones en una barqueta inflable de dues places no poden carregar-hi quatre nàufrags i fer com si res, perquè la barqueta s'enfonsarà.
  • La meva pregunta, fa uns dies, era per què havíem de carregar tot el pes dels refugiats sobre Alemanya; els alemanys l'han contestada ells sols quan han suspès (provisionalment, per descomptat) l'aplicació de la lliure circulació de persones. 
  • Serem els mateixos, amb un milió de persones més ? No. Per una banda, Europa és un lloc extremadament poblat (no és una qüestió de si tenim prou aliments per a tots, sinó simplement si tindrem aigua per a tothom, si tindrem prou aire i prou energia per a tothom, si tindrem prou espais lliures) i hem de tenir cura dels nostres recursos - especialment des d'un punt de vista ambiental i psico-social. Per una altra banda, les grans xarxes de telecomunicació i de transport fan que l'impacte de l'arribada dels nous vinguts sigui immediat (no és la migració a peu dels primers homo sapiens) i que mantinguin d'una manera molt més forta les seves identitats; dit d'una altra manera, és un impacte similar al de les invasions que va patir l'imperi romà a partir del IV.
 
Sobre els llocs d'origen
  • L'acolliment de migrants (de la mena que siguin) té un problema afegit: és l'impacte sobre els llocs d'on han sortit. Al cap i a la fi, en molts casos, el migrant és un destorb en el seu lloc d'origen. Els demòcrates sirians són un destorb tant per als assassins islamistes (insisteixo que cal cercar l'origen etimològic del mot abans de criticar aquesta denominació) com per als criminals que governen; els refugiats afganesos i pakistanesos, quasi tres quarts del mateix; si parlem del Pakistan, hem de tenir en compte també la superpoblació (i que una persona que marxa és una boca menys que cal alimentar, una peça de terra menys que cal repartir, uns litres d'aigua menys que cal reservar i, amb sort, uns diners de més que s'enviaran via transferència internacional); si parlem dels països africans, la majoria de les descripcions anteriors són vàlides també - però hem tancat tant el sulls a aquestes realitats que ens hem oblidat que la Mediterrània és plena dels seus morts.
  • Els països productors de migrants són doncs un lloc on es perd mà d'obra que pot ser més o menys qualificada i persones que poden aportar opinions diferents a les majoritàries. I els problemes poden enquistar-se i eternitzar-se. Per què farem campanyes de regulació de la població si els que "sobren" ja marxen i, a més, ens envien diners ? Per què necessitarem una societat més participativa i oberta si perdrem els nostres llocs de poder i a més els opositors que no pelo, els puc fer fora ?
  • Igual com en altres casos, hi ha moltes qüestions que cal atacar d'origen. Aquí, doncs, cal una política exterior valenta i convençuda. 
 
El problema el tenim en diferents àmbits, doncs.
  • Ens cal acollir adequadament els migrants ("els refugiats") i deferenciar els que realment ho són dels assassins que poden venir a "treballar" aquí. Per això se'ls ha d'identificar (no ho estem, nosaltres, identificats ?)
  • Ens cal repartir els esforços entre tot Europa, potser sí en la mesura de les possibilitats de cada lloc, però sense pensar en motius més egoistes. I repartir els refugiats per tot Europa, d'una manera equitativa, sense separar famílies i sense assignar especialitats en funció dels que acullen (dit d'altra manera: no tots els enginyers han d'anar a Alemanya i tots els administratius a Espanya, per exemple)
  • I finalment cal trobar una manera que s'eliminin les provisionalitats aviat. Per una qüestió de la pròpia estabilitat dels migrants, que redunda en l'estabilitat de les nostres societats.
  • No podem tirar endavant indefinidament aquestes accions si no actuem també en les fronteres europees. I desenganyem-nos: les reixes no són només un problema humanitari sinó també ambiental. Cal que les fronteres exteriors de l'espai Schengen puguin estar vigilades correctament i que els casos de les gents que hi entren puguin ser atesos amb rapidesa i eficiència (no dic "eficàcia" sinó, insisteixo, "eficiència")
  • Res del que fem en els nostres països d'acollida no és vàlid si no se solucionen els problemes (polítics, socials, religiosos, militars, antisocials, culturals, ambientals, econòmics) dels llocs d'on surten els migrants. I és una actuació que cal fer en paral•lel.
Només així podrem garantir que en un futur les persones canviaran de lloc de residència més per plaer que no pas per necessitat.
I crec fermament que Europa ho pot fer. Que el Tractat de la Unió ho permet fer, que ja sigui la Comissió, ja sigui el Parlament, tenen suficient capacitat per decidir-ho "ja", i que l'OTAN té els recursos que cal en aquest moment (tendes, transports, vigilàncies). O potser serà realitat que els exèrcits només serveixen per reprimir i atacar ?

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
502
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR