16 de Gener de 2016
Poques setmanes abans dels Jocs Olímpics del 92 vaig començar a treballar com a becari en un laboratori de la UPC que "penjava" de quatre Departaments diferents. Al llarg del temps, mentre atenia estudiants de doctorat del CIEPAC de'n Salvador Tarragó, i sobre tot mentre es muntava l'exposició sobre Ildefons Cerdà (comissariada per en Tarragó i per n'Albert Serratosa), vaig anar descobrint més aspectes desl dos Comissaris i de Cerdà: a la seva manera, diria que els tres personatges es podien complementar. A través de la meva pertinença al Club d'Amics de la Unesco de Barcelona vaig poder visitar l'exposició de Cerdà guiat per un dels consocis, que era... sí, en Serratosa - el qual, a més, va insistir en acompanyar-nos a casa amb cotxe a mi i a la Maria, Secretària del Club.
Van passar força anys fins retrobar-me'l en una sessió en l'Institut d'Estudis Catalans, sobre la divisió territorial de Catalunya. En una de les pauses-cafè el vaig poder presentar a una gran geògrafa (que coneixeu com a "dona del temps", la Míriam Santamaria. En aquell moment vam aprofitar per descabdellar més la seva teoria sobre el conflicte d'interessos entre el planejament o la gestió urbanística i la divisió administrativa del territori. Al migdia vaig seguir estirant el fil de la seva explicació, mentre alguns "cadells" del socialisme, profundament anticonvergents, li deien que repapiejava i que el seu temps havia passat: era l'any 2006 i aquell home tractat de comunista trenta anys abans ara era tractat de feixista per persones que no coneixien res del que havia fet, ni del que estava fent: les etiquetes polítiques no escauen bé a científics ni tècnics, però determinat món només sap mirar a través d'elles.
Quan vaig haver de preparar la meva tesina sobre dret ambiental, després de donar-hi algunes voltes vaig acabar recuperant aquella idea sobre el conflicte entre les divisions administratives i les gestions de determinats aspectes territorials (per exemple, l'urbanisme, les conques hídriques, o la gestió de la biodiversitat) i vaig demanar a n'Albert Serratosa si em podia ajudar. Em va rebre a casa seva, a la Diagonal (aquell dia jo, literalment, levitava). La seva esposa em va avisar "en algun moment haurà de dinar - si fos per ell es passaria el dia xerrant però jo us interrompré". I així va ser. Vam recular fins al Pla Comarcal de Barcelona i des d'allà, vam continuar cercant quina podia ser la sortida per "alliberar" el territori de la cotilla de les divisions administratives: no hi ha solució en l'esquema actual, perquè la constitució espanyola i la legislació d'admnistració local són massa estrictes - i per això un dels aspectes que, espero, desitjo, la Constitució Catalana tingui clar és la flexibilitat. Hi va haver un moment que el Dr. Serratosa em va dir "Tu podries ser un bon alcalde" però també, en un parell de moments, es va perdre en la profunditat dels seus pensaments i quan va tornar a pensaments més planers em va confondre amb algú altre.
L'edat no acaba de perdonar, per molt que tinguis milions de neurones especialitzades en la perfecció del territori, i lentament en Serratosa va anar entrant en aquesta nebulosa de les llacunes de l'agenda, de recordar les cares o els noms... aquella dissolució subtil que havia viscut amb tristesa en el cas de la meva mare i amb ràbia i por en el cas de'n Serratosa.
A principi de curs vaig esmentar-lo en una de les meves classes, com cada any: molt mèrit de la normativa urbanística barcelonina i espanyola a meitat dels '70 venia de les seves idees - i molt de l'èxit de la gestió del territori a Europa i Amèrica es deu a les seves anàlisis. Pocs dies després que l'esmentés, el Doctor Albert Serratosa i Palet ens deixava. Si podeu imaginar un més enllà, heu de començar a pensar-lo planificat, quadriculat, endreçat i acollidor...
Aquest dimarts 19 de gener de 2016, al Col·legi d'Enginyers de Camins (un lloc que considero "meu" igual que els col·legis d'Aparelladors o les associacions de Geògrafs - potser sí que sóc un arquitecte estrany que acaba tenint més amistats entre altres col·lectius que entre els propis companys), es farà un ben merescut homenatge a n'Albert Serratosa (degut a l'espai disponible és necessari fer reserva prèvia per poder-hi assistir).
Abans de Nadal vaig trobar, casualment, en Jordi Julià -un altre personatge destacable- i en vam parlar, amb aquesta tristesa compartida de sentir com la modernitat política impedeix reconèixer els mèrits a algú que no sigui "dels seus". Vaig aprofitar per demanar-li autorització per reproduir, senceres, les seves paraules en motiu de la defunció de'n Serratosa, que us deixo a continuació:
"Moltes persones al llarg del temps han destacat en la tasca de fer possible la Barcelona actual que tanta admiració desperta arreu del món. Algunes d'aquestes, especialment artistes, polítics, empresaris, arquitectes, han assolit el reconeixement d'amplis sectors de la població, mentre que d'altres, per la pròpia naturalesa de la seva activitat, són molt menys conegudes. L'enginyer de camins Albert Serratosa i Palet fou el director del Pla General Metropolità, el document que ha ordenat el desenvolupament de la conurbació de Barcelona, des de Castelldefels fins a Montgat i des del mar fins a Collserola, des de l'any 1976 fins a l'actualitat. El traçat de les Rondes, l'expansió del Port i de l'Aeroport, la preservació del Delta del Llobregat i de la Serra de Collserola com a pulmons verds, l'obertura de la ciutat al mar ... són només alguns dels exemples d'allò que no hauria estat possible, o hauria estat molt més complicat de fer, sense el rigor tècnic i el coratge d'Albert Serratosa i el seu equip de joves col·laboradors que a les darreries del franquisme van redactar un document que només fou possible aprovar l'any 1976 aprofitant les convulsions de la Transició.
Albert Serratosa va passar la seva infantesa entre el Poblenou industrial i els estius idíl·lics en un Lloret de Mar on la industria del turisme encara no hi havia fet estralls, i això el va marcar. Per què hi havia d'haver tanta diferència entre l'un i l'altre ? No hauríem d'aspirar a que tothom visqués, fos quina fos la seva condició social, en entorns on edificació i natura convisquessin harmoniosament ? Acabat el batxillerat, es va traslladar a Madrid per estudiar a l'exigent escola d'enginyers de Camins de Madrid, on la formació es centrava en les disciplines de la matemàtica i de la física. Però el seu viu interès per la resta de coneixements el va acabar convertint en un humanista, i amb totes aquestes inquietuds va decidir encaminar la seva tasca professional a resoldre els problemes d'aquells llocs d'alta densitat d'ocupació humana, allà on es produeix la màxima concentració de problemes de convivència i de coordinació, és a dir, a les ciutats. I va descobrir que d'això se'n diu urbanisme, i que un dels inventors d'aquesta ciència, fins i tot de la pròpia paraula "urbanisme" va ser un altre enginyer de camins català, Ildefons Cerdà, que feia més d'un segle, amb les mateixes inquietuds, amb zel de visionari, va imaginar com havia de ser l'estructura física d'una Barcelona ordenada i socialment equitativa, l'Eixample, i no va dubtar a entrar en les lluites polítiques de l'època per a fer possibles les seves idees. Serratosa es va convertir en admirador i propagador de l'obra de Cerdà, aleshores gairebé desconeguda, i va acabar portant els noms de Barcelona i de Cerdà per tot el món amb exposicions i conferències.
Serratosa va començar a treballar com a enginyer a l'Ajuntament de Barcelona, on arribà a desenvolupar càrrecs de responsabilitat política a les acaballes del franquisme i durant la Transició, però només en la mesura que això li permetia contribuir a fer la ciutat que creia necessària. Va impulsar també la creació de l'Escola d'Enginyers de Camins de Barcelona, de la que fou catedràtic d'urbanisme, i explicava als seus alumnes que el Pla General Metropolità havia reduït a la meitat els permisos d'edificació del territori respecte del que l'anterior planejament preveia. Barcelona corria el perill d'esdevenir el doble de densa del que ja és, tenir molts menys espais verds i sofrir una xarxa viària deficitària. Però això implicava tallar de soca rel les expectatives de negoci de molta gent poderosa, i Serratosa va haver d'aguantar enormes pressions polítiques i fins i tot amenaces personals.
La següent tasca a la que Serratosa es dedicà fou el Túnel del Cadí. La seva passió per l'urbanisme la feia extensiva a l'ordenació de tot el territori, de manera que va promoure la idea de l'eix Cadí - Pimorèn i va acabar dirigint les obres de la construcció del túnel del Cadí. Després d'això, es va incorporar a la Generalitat per a desenvolupar el planejament de tota la regió metropolitana de Barcelona, però aquest cop les seves propostes no foren compreses i el seu pla no s'arribà a aprovar. Malgrat tot, Serratosa no va perdre mai la passió pel que feia, ni la seva capacitat per a interessar-se per moltes coses a la vegada, propagar l'obra de Cerdà i ser amic i mestre de les noves generacions d'enginyers i urbanistes. Som molts els que hem après d'ell, que sabem el que li deu Catalunya, i no l'oblidarem."
(Obituari d'Albert Serratosa Palet, enginyer de Camins, Canals i Ports - Text per Jordi Julià Sort, President de la Comissió d'Urbanisme i Mobilitat del Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya; publicat el 22 de setembre de 2015 al blog d'Enginyers de Camins, i a La Vanguardia)
[ per saber-ne més: Joan Tort i Donada, Rosa Català Marticella; Pensar el Territori, Converses amb Albert Serratosa; Barcelona, Dèria edicions, 2011; 978-84-95400-69-7 ]
TORNAR 
Rss