e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

02 d'Octubre de 2015

Record

(
introducció:
- la meva mare va morir la nit del 13 al 14 de maig passat, com no podia ser d'altra manera, perquè la seva salut estava molt molt malmesa i perquè la nit del 13 al 14 de maig sempre ha estat, per a mi, una data important.
- per al butlletí del centre excursionista se'm va demanar un escrit de necrològica; aquest escrit va tenir molt bona acollida i, des d'altre sàmbits, se m'ha demanat més d'una vegada que el compartís.
- aquell escrit, doncs, va a continuació; moltes però no totes les referències a llocs i noms han estat substituïdes per lletres soles
)

"
Hem de cercar el referent d'una minyona arribada de Cartagena i que treballa en la casa del general Berenguer (el de la "dictablanda"). I un noi alt, d'orígens càntabres però que arriba de Mazarrón on el seu avi fa d'agent de duanes. Aquest noi, a la mili, fa de gastador en la mateixa casa del general. Noi i noia es coneixen, formen parella, i tenen la primera de quatre filles: prendrà el nom de Victòria, igual que la seva àvia.

El soldat acabarà la mili, tornarà un temps a les seves terres murcianes i de seguida tornarà a Barcelona. A casa seva farà emissores i receptors de ràdio i altres invents. A la feina, estarà en una gran empresa de material fotogràfic: Agfa. Durant la guerra aquest noi morirà i deixarà una vídua amb quatre noietes.

Passada la guerra, un dels amics de la feina d'aquell noi anirà a oferir-li una feina a la filla gran. És en -B-. I a l'Agfa començarà a organitzar excursions. A poc a poc, anirà incorporant persones d'Agfa a la Penya. Què hauria passat si el meu "abuelo" hagués trobat feina en una altra empresa ?
La resta de la història la coneixeu: curses, campaments, excursions; la casa de la platja a -M- - i la substitució "extraoficial" de la desaparició de -M- amb les visites als amics que havien anat a -C-; la casa de -SJ-; les trobades a l'estatge social per fer els cursos de macramé, per jugar a domino...

Ja fa uns anys que la Victòria "jugava en temps de descompte" i cada esdeveniment ens el miràvem amb la por de "i si...". La por ens acompanyava a moltes urgències hospitalàries i el dol ja l'havíem trobat moltes vegades quan mentalment ens anticipàvem al que finalment va passar.
Per orientar-la, per donar-li algunes referències, sempre que he pogut, els darrers 5 anys, he fet algun pòster que explicava "Hola Victòria, ets a l'hospital, (t'ha passat això - et faran allò - fes bondat... has de ... i no has de ...), t'estimem molt". Fins el moment que ens van dir que ja era un camí sense retorn. Al seu darrer pòster, enganxat amb esparadrap davant seu, hi deia només "Ets a l'hospital, t'ofegues, t'estimem molt" i els noms de la família i, hi vaig afegir, "i tots els amics de la Penya". Li vaig explicar que trucàveu per preguntar per ella i donàveu records. Ho va llegir un parell de vegades, va somriure i va identificar "amics" i "Penya", contenta. Va llegir-lo unes poques vegades més abans d'entrar en la seva inconsciència. Va marxar tranquil·la i amb un somriure ben bonic.

Però dir que m'he quedat sense mare no és prou.
Moltes vegades he explicat que -SJ-, per aquell nen tímid i introvertit, poruc, sense germans ni, quasi, cosins, amb un munt d'al·lèrgies, i amb una dentadura que la dentista fa poc em va dir "tu no has pogut menjar mai bé"... aquell nen, doncs, es trobava en un ambient diferent. Mentre la casa de -SJ- es recuperava del seu daltabaix estructural, i els paletes alçaven els nous trespols i les noves parets, també s'anava construïnt la personalitat d'aquell vailet. I, com he dit sempre, en aquella casa cadascú tenia la seva funció: uns tallaven llenya, uns altres envernissaven finestres, uns més preparaven la llar de foc o la barbacoa; una mare rentava roba, una altra fregava, una preparava algun dinar... i els nens ens movíem per la casa o pel poble, que no sabrem mai què és extensió de què en aquell univers especial. Al parc, de vegades, algun nen diu als pares dels seus amics "tu no ets la meva mare". A -SJ- això no passava. Com al futbol, en aquest cas el marcatge no era "a la persona" sinó "per zones". Tots eren pares de tots.
Aquest curs, doncs, no he perdut només la meva mare biològica, sinó també dues "mares" més: la -P1- i la -P2- que, com altres mares que m'esteu llegint, m'heu mimat, renyat, educat; a mi, i als meus fills també.
"

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
393
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR