e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

06 de Juliol de 2016

Quan em vas matar aquell amic

 

Ja fa més de vint anys. Vint-i-un.

Aquell dia vas fer una cosa que et va canviar la vida. Ens la va canviar a nosaltres, també. I la va canviar, o més ben dit, la va extingir, per al Joan.

Deixa'm que t'expliqui qui era el Joan. No sé si en aquest temps has tingut inquietud, o estómac, per saber-ho. El Joan era un home sol; li agradava l'excursionisme i sortia gairebé cada setmana a fer alguna ruta, senzilla, per trobar-se ell mateix i gaudir els paisatges, la natura, la Terra, i les amistats -però si, per algun motiu, ningú sortia aquell cap de setmana, ell feia la ruta tot sol, igualment. Treballava moltes hores i s'havia de llevar ben d'hora quan la ciutat encara dorm, quan fins i tot a l'estiu encara és fosc. Tan d'hora que només el vas poder trobar a ell i a poca gent més. Tenia una petita afectació intel·lectual, i per això la seva mare va decidir anar a viure a prop d'unes cosines; així, quan ella faltés, les cosines podrien tenir cura d'ell. Quina paradoxa, oi ?
Abans érem veïns, saps ? Algunes vegades pujàvem junts, amb el cotxe, fins al barri, i més sovint encara hi pujaven els meus pares; el Joan, igual que tantíssimes amistats del centre excursionista, eren "com de casa" de sempre. Sempre feia bromes, sempre s'abraçava amb tothom. Potser no podia calcular bé la seva força i amb algun cop amistós feia mal, però sabíem molt bé que era sense voler.
Tu mateix ho devies notar, això. No crec que ho recordis, però. No es va defensar. Segur que et va somriure quan t'hi vas apropar. Tot i ser fort, no va fer res per defensar-se, segur.
Per això va acabar dessagnat al carrer, als teus peus, quan el vas apallissar. No, no t'ho retrec. Sí, sí que em dol, és clar. Però no, no t'ho puc retreure.

La notícia feia així:
Viernes, 8 de noviembre de 1996 el Periódico
SOCIEDAD
TRIBUNALES
23 años de cárcel para el hombre que mató a patadas a otro en el paseo Maragall
CARMEN MUÑOZ Barcelona
La Audiencia de Barcelona ha condenado a 23 años de cárcel a S.M.H. como autor de la brutal muerte a patadas de un ciudadano y el intento de asesinato de una motorista.
Los hechos ocurrieron el 10 de julio de 1995 en el paseo Maragall de Barcelona.
La víctima, J.A.P., se cruzó con el homicida cuando se dirigía a su trabajo.
Sin mediar palabra S.M.H. se abalanzó sobre él y lo tiró al suelo pateándole la cabeza hasta causarle la muerte. A continuación repitió la agresión con una joven motorista. La joven salvó la vida gracias a que cubría su cabeza con un casco protector y a la intervención de un camionero y la policía, que había sido avisada por los vecinos.
El acusado, vecino de (...) y dedicado a la venta ambulante, declaró durante el juicio que no recordaba nada de lo que había ocurrido porque "había tomado un frasco de tranquilizantes y una botella de ginebra".
La Sección Sexta de la Audiencia considera a S.M.H. autor de un delito de homicidio consumado y no de asesinato porque considera que aunque en la agresión hubo ensañamiento, no fue a traición, y le condena a 15 años de prisión.
S.M.H. deberá indemnizar con 15 millones de pesetas a los legales herederos de la víctima. Los magistrados imponen otros ocho años de cárcel al acusado por un delito de asesinato en grado de tentativa por la agresión a la motorista.

Aquí ja t'havien condemnat. El dia d'autos la televisió mostrava la vorera del passeig, inundada de sang. No sé si mai vas veure la imatge. No ho recordes, potser.

Saps ? El que em sobta més no és que no recordessis res per haver pres un flascó de tranquil·litzants i una ampolla de ginebra (i segons la premsa cal donar per bona la teva versió). El que em sobta més és que tal com està redactada la notícia, entenc que ningú no va trobar important saber per què havies pres aquests tranquil·litzants i aquesta ginebra.

Em sobta perquè ningú ha comentat mai (ni ningú sembla haver-se preguntat mai) què hi feies tu, fora de la teva ciutat, carregat de tranquil·litzants i d'alcohol. Deixa'm provar d'imaginar-ho: fugies. Fugies d'algun problema gros i et pensaves atrapat, potser. Alguna cosa o alguna persona que t'ofegava, potser a casa, i no gosaves plantar-hi cara. La notícia és breu, però no diu res que tinguessis antecedents per cap mena de violència, ni addicció a l'alcohol o a les drogues. No. Però et senties malament, i per això vas prendre't els tranquil·litzants. Tots. Com quan algú et diu "si jo t'estic angoixant, pren pastilles, i si segueixes angoixat, pren més pastilles", oi ? Et senties impotent i amb una ràbia que no sabies com t'havia arribat o, potser, ni tan sols senties, però que és exactament aquella expressió de "posar-se pedres al fetge". Mal al costat dret. Una ampolla de ginebra és un bon anestesiant per aquesta víscera marronosa-verdosa, el fetge que, xop d'alcohol deixa de fer mal. Així i tot, et tocava fugir. I vas arribar a Barcelona com hauries pogut pujar al Coll de Pal, o com algú de Barcelona hauria pogut arribar a les portes de la teva ciutat. Et senties sol. Molt sol. Abandonat de la societat.
No sé si vas adreçar-te al meu amic projectant, en ell, el conjunt de tota la societat; o si t'hi vas adreçar projectant-hi el teu "jo". Cridar l'atenció, no volies cridar l'atenció; llavors hauries conduït a alta velocitat i saltant-te senyals d'aturar-te, esperant que t'enxampessin, esperant inútilment que algú t'escoltés. No. Realment tu volies colpejar-lo. A ell, per ser ell, no. realment, tu volies eliminar "allò" que estava representat, per a tu, en aquell moment, dins de la persona del meu amic. Volies eliminar la societat que t'ignorava, o la causa del teu patiment, o potser... a tu mateix, perquè no t'atrevies a eliminar-te de cap altra manera.

Si els comandaments policials i les instàncies judicials llegissin entre línies, mirarien d'esbrinar què hi feies en aquelles circumstàncies i, sobre tot, quin motiu t'hi havia portat. Però no cal que ningú s'amoïni, perquè sembla que aquests aspectes no interessen. I, en canvi, potser algunes persones trobaran una frivolitat i una manca de respecte que vulgui "justificar" així a l'assassí (homicida, en termes jurídics) d'un amic meu.

Saps ? Quan vam sortir del tanatori vaig haver d'acceptar una altra tragèdia, encara; la de Srebrenica. Dos cops, diferents però semblants, en poc temps. Allà, però, sí que existia un odi que, potser m'equivoco, però no t'imagino.

Ja han passat vint-i-un anys, i al Joan el trobem a faltar. No tornarà; no tornarà mai, ho sabem, ho sé.
I tu ?
(suposant que no m'hagi errat del que t'explico)
Has aconseguit saber de què fugies ? Has aconseguit retrobar-te ? Espero que sí. Espero que, si més no, la mort d'aquell amic meu no hagi quedat en va.

 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
398
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR