21 de Juny de 2016

Amb el mateix estil del Merlí (potser van inspirar-se en les meves classes per fer aquella sèrie a TV3 ?) vaig escriure abans de l’examen d’ Amidaments i Pressupostos, i en un més que imperfecte grec, “Aristòtil, la Poètica”. Acabava d’enviar l’alumnat a prendre el sol i mirar els núvols a la pollancreda de la Facultat d’Econòmiques de Reus perquè es relaxessin mentre jo, a Arquitectura, els posava els fulls en blanc i els enunciats damunt de les cadires que havien d’ocupar – però quan van tornar van seure allà a on van voler.

La poètica, o la mesura justa.

• La distància exacta amb els teus veïns, per no copiar el seu examen però per poder-vos compartir un bolígraf quan la tinta s’acaba. La distància perfecta entre campanars, per no apedregar-vos als camins però per anar a festa major.
• La mesura justa de peces corbades o de biaix entre peces ortogonals, en un projecte d’arquitectura. La quantitat perfecta d’arbres en un parc.
• La quantitat bona de persones en una platja per poder-te banyar sense por d’ofegar-te, però per poder-te estirar al sol (des)vestit com vulguis i sense que ningú et tiri sorra per damunt si no vols.
• El nombre adequat d’arbres talats perquè no ens quedem sense boscos però també perquè no eliminem la biodiversitat pròpia dels prats i els sembrats.
• La quantitat de “cintes” d’autopista i vies de tren suficients per comunicar-se sense tallar (en transversal) el pas ni encimentar-ho tot. El preu just per poder-hi circular i que pagui la teva comoditat tant com l'estalvi de molèsties que causaries en altres llocs.
• La mesura bona de turistes perquè l’intercanvi cultural (social, genètic) existeixi però perquè no sigui una plaga. La mesura bona d’óssos i llops a la muntanya perquè siguin útils contra la deforestació i contra l’erosió però no es converteixin en una plaga. No cal que parlem de les intervencions estrangeres en termes militars o polítics, de federalismes i d’espoliació.
• La cria precisa de porcs, o d’ovelles, o de vaques, per poder menjar i satisfer el nostre status social però sense permetre que facin malbé la nostra illa (del Pacífic, o de l’Atlàntic nord).
• La despesa energètica bona per gaudir dels serveis que ens cal (atenció mèdica, comunicacions, calor a l’hivern, menjar calent) sense posar en perill el nostre futur ni la salut del Planeta.

En el fons, fem poesia en cadascun dels nostres gests i en cada alè d’aire que prenem. Amb el “bé nois, una mica ‘buenu’ però massa cansa” el professor d’anglès (aquell senyor arribat a Barcelona des del Camp de Tarragona... passant per Jamaica) tallava les nostre bromes un xic més enllà del moment que començaven a fer-se pesades. Aquí hi compta la resiliència de cada persona. La capacitat (l’elasticitat de criteris) d’absorbir aquests de més i de menys que passen de l’anècdota a l’agressió. Sovint s’ha comparat el caràcter amb el metall. Que si el tremp, la duresa, i (sense ell saber-ho ni pretendre-ho, per una analogia merament etimològica, i tot fent jo una perversió gens poètica als mots de Freud) la histèresi. Però mentre la majoria de metalls els podem fondre i reaprofitar, al Planeta (a curt termini i per als designis humans – és a dir, sense gegantes vermelles ni nanes blanques ni meteorits ni lava foc i destrucció) no se’l pot fondre per fer-ne un de nou, de la mateixa manera que també costa amb els éssers vius.

L’Estètica: aquella sensació que “alguna cosa grinyola”, que l’encaix no és l’adequat però “no sabem per què”, perquè no hem entès la poiesi de la relació. Art, en diem. “Psicologia de l’Espai”, en podem dir. “Relacions humanes”. “Impacte paisatgístic”. “Impacte ambiental”. I, en una perversió a on ella mateixa ens hi ha abocat, “política”. L’harmonia i la disharmonia poètiques, en definitiva.

La poètica. La mesura justa de cada paraula i de la relació entre elles perquè un text es pugui entendre, i resulti agradable a la lectura. La mesura justa de cada ens i de la relació entre els diversos ens perquè al món hi puguem viure amb harmonia, en cada petit o gran acte.